Les gotes de pluja lliscàven pel vidre de la finestra. La Maria escoltava distreta el tic tac del rellotge de paret mentre contemplava el carrer buit i lluent i el verd intens de les fulles dels arbres, que en qüestió de quatre dies havien omplert les branques, buides en començar el confinament. Ella ja ho sabia, que li agradava estar-se a casa, tot i que de vegades li pesaven les parets i els records.

Però, ves per on, un bon dia la veïna de dalt, si, aquella que no li va agradar quan va arribar, no sap ben bé perquè, li va trucar per oferir-se “per si li cal qualsevol cosa”. Ara unes taronges, ara el pernil dolç i les pastilles, són ara com néta i àvia. Alba, vols un tros de mona? fa temps que no en feia cap…i corda i cistell, un tros de mona amb ou de xocolata fent de torna, cap dalt

Pseudònim: Elisabeth Blacksmith

Mama!  Tots els nens són amb els seus pares perquè hi ha el virus al carrer, no s’hi val! Per què has d’anar a treballar? El pare treballa aquí a casa, és la telefeina, oi? Si Dídac, el teletreball, vol dir que pot treballar a casa i enviar la feina a l’oficina, però tu saps que jo treballo amb persones malaltes, oi que ho saps? Si….Perquè no fas un dibuix i me l’emporto? A qui voldràs que l’hi doni? Si! Ara el faig mama, li podràs donar a aquell senyor que no pot veure els seus néts? D’acord, l’hi donaré a l’Isidre, però saps què? Ara a l’hospital tenim tauletes i l’Isidre i altres persones poden veure la seva família, igual que nosaltres fem amb els avis cada dia, què et sembla? Qué bé! Doncs em dibuixo jo perquè em conegui i l’hi posaré flors, i cors, i un arc de San  Martí. Li agradarà molt, Dídac.

Pseudònim: Elisabeth Blacksmith

Ets un arbre de silueta poderosa i amb el brancam enfilant-se cap a un cel que mai atrapes. El tronc et manté ben dret, tot i estar retorçat i travessat de solcs profunds com cicatrius guanyades en l’adversitat. Les arrels son mans obertes endinsades en el sòl i els seus dits profunds xuclen l’elixir que et dóna vida. Cada dia és un pas imperceptible en què conquereixes més espai en el món.

Però arriba gent maldestra que esquinça la teva comunió mil·lenària amb la terra. Colpegen i mutilen arrels i branques i t’arrenquen d’on has germinat per replantar-te lluny, ben lluny dels segles viscuts. El caprici humà t’estripa del teu origen, i en aquest acte, es perden fulls d’una història no escrita. 

Pseudònim: Mar Àrtic

Les fulles dels arbres bressolades per l’oreig son aleteig suau de papallones cercant repòs. Hi ha flors vinclades pel pes de la bellesa que miren a terra esculpint un perdó. El silenci ho aclapara tot quan el vent calla.

Només una música monòtona i constant trenca la mudesa de l’entorn. És el riu d’aigües nítides. És una aigua que acaricia el silenci quan tot és callat.

En el camí hi ha una verdor incerta, s’escampen grapats d’herbes molt llargues i suaus en un sòl fèrtil i ric. Són cabells de fades que dormen sota terra? Son les seves cabelleres verdes bufegades pel vent? Potser descansen de dia per vetllar de nit les criatures del bosc.

 Això és un secret de la mare Terra.

Pseudònim: Mar Àrtic

Demà farà ja un mes (no entraré a valorar ara amb quin retard)  des que, qui mana, ens manés quedar-nos a casa. Ja hem assumit la necessitat, la obligació i inclús les conseqüències de tot plegat; ja hem aprés a estar en silenci, a organitzar-nos una nova manera de viure tancadets a casa, a guardar-nos les ganes de sortir i exercir amb llibertat la nostra llibertat individual, aquella que va aparellada a l’innat lliure albir de l’ésser humà, a parar atenció a coses tan senzilles com ara, els propis pensaments; a comunicar-nos per escrit amb unes quantes paraules més del que fins ara fèiem, fent servir més del compte quatre figuretes – en diuen emoticons- per transmetre el nostre estat d’ànim i inclús els nostres sentiments, en comptes de despenjar el telèfon i fer-ho de viva veu; a establir vídeo conferències pal·liant en certa manera just el que acabo de dir, etc. etc. etc. Amb la nostra actitud i l’ajut dels nostres preuats sanitaris, et guanyarem la partida Covid-19, T’ho ben asseguro!!!

Pseudònim: Can Carxofa

Amb la teva quarantena hem descobert ple de pols aquell llibre que, ja oblidat, rescatem de la balda perquè, generós i sense rancúnia, ens ajudi a distreure’ns un cop més ocupant el temps que estava destinat a llegir un de nou, que no vam estar a temps de retirar de la biblioteca; a racionalitzar la nevera i el rebost tot calculant quantitats i qualitats nutricionals, per no haver de sortir al carrer esquivant el risc; a escoltar aquella música que tant ens agrada, sense parar-nos massa a pensar quantes vegades ja l’hem sentit els últims dies; a retirar-nos al llit sense estar cansats, cercant pensaments agradables que ens deixin suaument als braços de la son, i a despertar-nos enmig d’un silenci urbà gens usual perquè al pis de dalt, del costat, els veïns ho estan fent també d’una manera fora del que és normal. Ves per on, Covid-19, també hem descobert els nostres sanitaris…

Pseudònim: Villanieves

Distrec la vista de la pantalla del ordinador. Els barrots que protegeixen la finestra, encara entreoberta, de la planta baixa del meu apartament, són la metàfora perfecte d’aquest etern diumenge 15 de març. El rastre d’un sol que s’amaga tenyeix de rosa pastís un blau cel, elèctric i imponent. Avui hem tingut un dia clar i radiant, cap núvol monsieur. La combinació d’ambdós colors em duu a Tarragona; allà repenjat a la barana del balcó del Mediterrani contemplant, com un badoc, la mateixa mélanger de colors que banyava la punta del miracle. Sota el cel salmó, l’ombra imponent i fosca del Puy de Tourretes dibuixa la frontera entre cels de mar i cels de muntanya. Aquests darrers són una altre història, eh pare? Quina joia tenir-los tant a l’abast. Una fressa dilueix els meus pensaments. No, aquest cop no són les veus. És la veïna que surt al terrat. Són les vuit. 

Pseudònim: Chermiti 23

-Bon dia, podria parlar amb en Covid-19 si us plau?

-Bon dia, ara el Sr. Coronavirus es troba molt enfeinat, dispensi’m un moment vaig a veure si el pot atendre.

-De part de qui?

-Sóc el Sr. Immunològic.

-Sr. Immunològic li passo al Sr. Coronavirus.

-Sr. Immunològic, quin plaer poder parlar amb vostè, com va tot?

-Vostè sempre tan sarcàstic com sempre.  Doncs fotut, la veritat es que m’està donant molta canya!. Miri jo trucava per saber si em pogués donar una treva. Només serien uns mesos.

-Quins pebrots que té, com em pot demanar això amb ho bé que m’està anant? No veu que estic amb ratxa. Apa espavili i busquis la vida!.

-Sr. Coronavirus, ara es cagarà li penso enviar tota l’artilleria, preparis!!!!!

Pseudònim: Lluna

Vaig sortir al meu balcó i et vaig descobrir. Ara t’observo cada dia. Et miro. Sovint em quedo hipnotitzada. Altres vegades ho faig dissimuladament, per no intimidar-te. La llum del sol encara et fa més bonica. Però és la teva olor que em captiva, m’enganxa a tu, em posseeix. M’apassiona veure’t créixer. Regar-te cada dia. Cantar-te. Aplaudir-te. I espero amb paciència el 23 d’abril per compartir el teu vermell sexi i elegant amb tota la gent que estimo. Cada any n’entrego una semblant a tu, no com tu, a cada persona que admiro i m’admira. Però aquest 2020 és diferent i tu seràs l’única. Seràs el símbol que enviaré digitalment als meus amors. I et quedaràs amb mi, a casa meva, al meu balcó, perquè tu, ets única.

Pseudònim: MiradaCreativa

S’ha hagut d’aturar el món perquè el puguem entendre. Paradoxalment han emergit un grapat de sentiments contradictoris, que, lluny de crear incertesa, han donat llum a una foscor invasora. Tristesa, amb somriures a flor de llavi. Silenci i alhora una remor estranya. Confusions amb moltes esperances. Pors revestides de coratges infinits. Soledats amb una proximitat oblidada. Complicitats desconegudes. Estem descobrint veïns de sempre, ocells que ni els sabíem a prop, sons que no teníem registrats. Recordem que sabem pintar, cantar, tocar un instrument o fins i tot ballar. Llegim, pensem, cuinem i conversem. Quan el món es mostra amb la seva contundent lògica, ens trobem amb moments realment màgics. S’ha aturat el món. Ara només ens queda començar a caminar.

Pseudònim: Suricata