El Gonzalo s’aixeca a les vuit del matí. Esmorza sol, treu a passejar a la gossa, i parla amb els veïns del poble. Sobre les dues va fent via cap a casa de la seva filla.

Un cop allà mira el futbol i fa la mitigada. Amb sort veu algun dels seus nebots que en general mai paren per casa. A les quatre i mitja comença a caminar, poc a poc, fins la residència. Quan arriba dona de berenar a la Luisa, i li parla. Se la mira. Tot i que ella ja no contesta. Ni veu.

A les sis, després d’acomiadar-se de cadascuna de les infermeres, torna sense pressa cap a casa. Es fa el sopar i mira la tele una mica més. Un altre cop, solet.

I així, des de fa anys, visita cada dia a la seva dona, plogui, nevi, o faci sol. I se’m cauen les llàgrimes de pensar-ho, i de lo injust que és. Però explica’m tu una història d’amor més real que aquesta.

Pseudònim: Donuta

Hi havia una vegada una nena que no tenia joguines, tot hi això no s’avorria mai, i sempre tenia alguna cosa a fer. Aquesta setmana a entrat a les golfes de casa seva un trineu trencat i tenia decidit arreglar-lo. Volia tornar a tirar-se per les de sorra com ho feia amb la seva avia. En tenia molt bon record, sempre que hi anaven es convertia en una en una aventura, el darrer cop hi havia trobat una sabata de taló vermell tot un misteri… va resultar que la mare de Putin havia visitat feia poc el balneari de Torrevieja a Alacant, aquest quedava ben be al davant de les sorreres on anàvem a tirar-nos en trineu, es veu que aquesta dona s’aixecava i en una de les seves escapades va deixar-se la sabata entre la sorra i al despertar-se pel matí no recordava res. La nena volia anar a buscar-la i per poder viure mes d’una aventura amb l’avia.
FI

Pseudònim: Buterfly ghost

No ho va pensar dues vegades. Va dir que sí i de seguida va penjar el telèfon. A partir d’aquell dia la discreció seria la seva millor amiga. Ningú podia sospitar d’ell i ningú podia detectar la seva implicació en els fets que farien història, i prou que ho van fer.
El dia 30 no podia dormir. Estava neguitós. El moment s’acostava i no es podia adormir. Patia per si els llençols se li enxaven més del compte i no el permetien sortir del llit. Tant com li agradava dormir, el patiment era normal. Tanmateix, sabia que havia de descansar una mica. El dia 1 seria llarg i ple d’emocions. Es va adormir tres hores, temps suficient per sentir- se descansat, es va vestir i va pujar al cotxe. Va arribar al casal, que era ple de gent. Ràpidament va agafar la bossa del maleter i va entrar-la. Havia complert la seva missió: teníem les urnes a lloc i vam votar.

Pseudònim: Víctor Català

Tossut ell i més tossuda ella. Ja feia 7 mesos que li havia demanat que no li dirigís la paraula, que no en volia saber res i la cosa era força complicada: compartien la colla d’amics i un munt d’aficions, entre elles els castells. A cada assaig defugien l’un de l’altre, menys quan havien de donar-se indicacions per treballar conjuntament, cosa que feien de manera excel.lent, sovint l’un ben a prop de l’altre, mirant-se. Tenien una gran complicitat que havien perdut per les pors d’un, les fermeses de l’altra, les inseguretats de tots dos i el poc diàleg. A tots els seus amics els semblava impossible. Aquell silenci no podia durar tant! Va ser llavors, quan un dia a plaça van dur el castell límit de la colla. De nou tancaven pinya, de nou l’un davant de l’altre amb el baix al mig i, de nou, van recuperar tot amb una simple, intensa i emocionada mirada. No els calia tocar-se: tenien el castell i es tenien l’un a l’altre.

Pseudònim: Víctor Català

La mare va tenir quatre filles. Les estima tant, que no voldria morir mai per tal de cuidar-les quan siguin velletes! La mare viu per elles, i elles fan la seva. Ni recorden que tenen el tresor a la altra banda del telèfon.
La mare te la necessitat de fer veure que està be. Que accepta que la vida es així. Que els fills només els poses al mon. Però té un mal tant terrible que ni ella mateixa ho sap. Somia que un dia, perquè sí, truquen a la porta i es una d’elles, les nenes. Que passava gratuïtament per allà, i tenia ganes de veure-la.
I les filles? Quan no hi sigui la mare, somiaran que un dia, perquè sí, truquen a la porta de casa la mare. Que passava per allà i va aprofitar per estar amb ella una estona.

Pseudònim: LA FILLA

Eren les nou de la nit i arribava a casa després del torn de nit. Aquella sensació de l’eufòria de la solitud l’envaïa. Si, l’eufòria de la solitud. Quan has tingut fills, més d’un, aquella sensació d’isolament i melancolia dels matins de diumenge, s’obliden. Quan has tingut fills, més d’un, hi ha moments d’abandó que es transformen en eufòria. Eufòria que s’acompanya de memòries. Eufòria que s’acompanya de temps per posar-te aquelles cançons que et recorden el teu primer petó, la disbauxa després de les oposicions, la banda sonora de “Into the wild” que va acompanyar els tres mesos d’aventura treballant a Wisconsin…eufòria deserta, per imaginar una altra vida…acompanyada d’una copa de vi i llum tènue.

La Tanit, de tant en quant, els necessitava aquests moments. Per viure una vida diferent, per imaginar-se que encara era l’adolescent inquieta que pensava que la seva vida seria mutant.

Per alliberar-se de tanta responsabilitat.

Pseudònim: El cucut

El pirata no troba la seva ombra. La busca, però no la pot veure. I no és culpa dels equinoccis ni dels solsticis. El Sol no té res a veure. Es tracta de la foscor. A dintre, la cambra és tan fosca que els ulls li fan pampallugues quan tracta d’obrir-los. Amb prou feines s’aixeca, té les cames esmorteïdes i beslluma una finestra petita. S’aboca per l’única obertura que té la cambra a l’aire i a la llum, i albira amb dolor l’horitzó.

Fa quatre dies que roman tancat. Arrossega a les espatlles la càrrega del seu pecat.

Amb dificultat torna a alçar el cap i d’una ullada, avista la nau que encara roman ancorada al port. El vaixell que li han prés. La seva Llibertat. Tan esquívola i fuginera. Es queda allí, palplantat, quiet, corprés. Embriac d’amor.

Pseudònim: MLL

De nou la llum al final del túnel. De nou aquella foscor a creuar amb el cor encongit, sense entendre com la resta de gent que feia el recorregut diàriament deia sentir pau i tranquil•litat i jo només podia experimentar aquell desassossec, aquell temor que, abans de donar un sol pas, ja havia començat a créixer en el meu interior. Em vaig atrevir a avançar un peu. Em vaig obligar a mirar al capdavant, cap a la llum, sense poder evitar que els ulls miressin de reüll cada soroll provinent dels habitacles a esquerra i dreta. De nou les meves passes es van encaminar amb creixent paüra cap a la meva destinació… Cada dia em dic el mateix: haig de preguntar a la Carme, la recepcionista del Business Center, on està l’interruptor de la llum del passadís. I cada dia ho oblido.

Pseudònim: Sintaxia

Què està tort? La sala està bé, els dormitoris són cómodes amb balcons plens de flors, els banys són correctes; el terra que trepitjo és càlid. Què hi fa que no em trobi a casa meva?

Ho varem decidir de comú acord, deixavem la casa perque era gran per a dues persones, a més les escales eren una incomoditat sobretot si tens problemes per a caminar. Pujar, baixar…

Què està tort i fa que no em trobi a gust en el nou pis?

Les parets parlen? Tenen memòria? No sabria dir si parlen o tenen memòria, però estic segura que tenen vida, que veuen el que fas dins d’elles. Viure vint anys en una mateixa casa dóna perque les parets hagin compartit les teves vivencies.

Les noves parets son tortes! Estan buides! No ens posem d’acord.

Pseudònim: “Bac”

Per fi havia aconseguit introduir kriptonita al celler del seu restaurant.Tothom sap que aquest verdós mineral debilita als superherois però,per contra, proporciona als éssers humans una potència sexual il•limitada. Un conegut gurú de la gastronomia li va dir: “El client sempre té la raó” i es repetia aquest mantra per justificar les vegades que posava unes gotetes al plat dels comensals. Des que el van nomenar Primer Sommelier de la Comarca es va adonar que la seva prioritat era transformar el seu restaurant en un restaurant únic al món. Disposava ja d’una llista d’espera de 8 mesos i això alimentava el seu ego narcisista. Clark Kent ja el va alertar abans de passar-li “la comanda”. Ernest sabia perfectament els devastadors efectes secundaris de barrejar el verd-esperança de la kriptonita amb el vermell-passió del Rivera del Duero.

Pseudònim: Splash