Endins

Fa temps que me n’adono que em miren amb recel. Des que vaig sortir del grup. Al principi era rebuig, després indiferència, al final temença. Va ser des del dia en què vaig dir prou. Prou de pertànyer a un grup, l’objectiu del qual no és altre que criticar l’absent, l’extern, l’immigrant, el desconegut. Com si dins el mateix grup no n’hi haguessin, de defectes, de temors, de tristor. No és aquest rebuig cap el diferent l’intent d’evitar mirar cap endins i veure la buidor esfereïdora? D’esquivar la solitud intensa que queda en enfrontar-se al mirall? D’esvair-se dins els altres per obviar-se a un mateix ? Em miren amb recel quan passo pel seu costat. I jo els somric, mentre segueixo buscant incansablement una espurna d’autenticitat.

Pseudònim: Selvàtica

 

La casa del meu amic

Un bon dia ,  en Joan , un dels meus millors amics, em va convidar a casa seva . Mai hi havia estat! Aquell dia , ens va venir a recollir a la escola el seu pare amb cotxe. Quan vam arribar , vam pujar uns esglaons de fusta desgastats que cruixien de vells. Entràrem per la porta i el pis que vaig veure era vell , lleig i fosc . Però em va dir… : -no pensis que això es la meva casa ehh.

Em vaig sorprendre però va obrir una porta i hi havia un jardí molt ben posat amb arbres de tots el tipus i serpentejava un camí de marbre pel mig . El camí travessava un bosc i darrere el bosc es veia un castell inimaginablement gran i luxuriós . Em va impactar molt , i encara més quan vaig entrar.

Pseudònim: Niikksnn

 

Microrelat

Em vaig aixecar un dia més a la vil.la de Sant Cugat, com cada dia. La meva rutina era, anar a comprar el pa. Vaig acomiadar-me de ma mare i vaig sortir de casa.

Ja en la fleca, vaig enamorar-me dels olors que desprenia aquella fàbrica de delícies. D’una altra banda, allà a la cantonada, hi havia un homeless que demanava desesperadament menjar. Quan vaig mirar-lo, vaig penedir-me d’ell, vaig tornar a  casa i vaig agafar els meus estalvis de la guardiola.

Al arribar-hi, vaig convidar-li aquell home a un esmorzar. Finalment, després del esmorzar, vaig comprar el pa de pagès i vaig dirigir-me cap a casa. Alla a casa, vaig poder gaudir d’un bon esmorzar com són les torrades amb melmelada de l’ àvia. El dia no podria haver començat millor: la satisfacció d’aquell humil home i un bon esmorzar.

Pseudònim: russywest_0

 

Enyorada infància?

Com cada matí, va arribar arrossegant els peus, cansat i abatut fins al Turó de Can Mates. Va seure en un banc i es quedà embadalit amb el joc dels infants. Ja havia superat la vuitantena, i l’espectacle del jovent el feia retornar a la seva enyorada puerícia. Uns jugaven a la xarranca; alguns s’empaitaven; un grup s’amagava i una nena els buscava cantant un, dos, tres, pica paret; altres corrien darrera una pilota simulant ser els seus jugadors preferits… ¡Joventut tendra! ¡Infantesa enyorada! ¡Qui pogués tornar el temps enrere i reviure aquells grats moments! Amb els ulls tancats, amb un somriure distès, deixava volar la seva imaginació. Se sentia immers en un somni flotant. De sobte… patapam! La pilota s’esclafà en tota la seva cara fent-li saltar les ulleres. Els nens i nenes s’escaparen. Ell sols alliberà una pensament: “Malparits!”.

Pseudònim: Trencaclosques

 

Fa molt temps…

Fa molt de temps hi havia un castell en una ciutat. Dintre del castell hi havia una presó amb un drac empresonat. Diu la llegenda que aquell mateix drac havia atacat la ciutat fa 100 anys. Uns valents van anar al seu cau quan estava dormint, però de sobte es va despertar i va poder defensar-se. Van haver de fugir. Això s’intentava tots els anys però no podien agafar-lo. Un dia van poder atrapar-lo quan estava dormint. Aquesta és la llegenda però hi havia una persona que no la creia. Llavors va anar a parlar amb el drac i li va dir que només havia defensat a la ciutat. Això s’ho va dir a l’alcalde i el drac va ser alliberat.

Pseudònim: SANCHONESA

 

The life

That’s the story of a rebel teenager. He always had the thought that we only live life once, so he had to live the best that he could. In order to that, he didn’t study too much, he always go to parties, hang out with friends and unintentionally started to shelve his parents and family. One day he was arriving to his house when suddenly an accident took place in front of his house. He went running to the crashed car, because the car looks familiar to him and it resulted that it was his father car. His father was dying, an on his last words he said to him: “Do not waste your time and make sure that you live the life that makes you happy”. Those words change completely the life of this rebel teenager and he started to focus on his future. At the end of his life he wouldn’t regret of nothing he had done in his life, he live the life that makes him happy.

Pseudònim:                 MSM

 

Like a selfie

Estirat al llit. Intubat. Respiració artificial. Les seves venes duien un cabdal de medicació entrellaçada amb la seva sang. La infermera va entrar amb un somriure mentre li acostava la pastilla del migdia. Ell se la prengué, com ja era habitual, amb el got d’aigua. De nou es quedà sol a l’habitació. Amb les poques forces que sentia agafà el mòbil. El posà enlaire ben a prop de la cara i amb certa distància. Amb aquest selfie, de ben segur, obtindria força likes entre els seus seguidors de Facebook. De seguida el penjà a la xarxa i tot seguit li vingué la son. Ja no es va tornar a despertar. Passats dos dies, en el Monestir de Sant Cugat, se celebrava el seu funeral. I el seu taüt reposava rodejat de la més absoluta solitud. Només el mòbil, encara encès, restava acompanyant el cos mort mentre les alertes seguien sonant: like, like, like, like, like…

 

Raciocini

 

                                                         

Els somnis només són somnis

En Marc era un noi educat i que mai no faltava al respecte. No obstant, no estudiava gaire (encara que s’esforçava per millorar), ja que tenia molt clar allò que esdevindria quan fos gran: futbolista. L’únic problema era que els seus pares no li deixaven jugar: pensaven que arribaria més lluny estudiant alguna carrera de prestigi. Al pati els seus amics no volien jugar amb ell perquè no oloraven la pilota. Fins i tot n’hi ha qui diu que el veié regatejant amb els ulls tapats! Encara que molts clubs li oferiren l’oportunitat de jugar amb el seu primer equip, els pares no li ho permetien. Al cap i a la fi, rebé una carta de l’Espanyol i, com que els seus pares copsaren que no menjava des que aquella carta el sorprengué aquell bon dia, el deixaren complir allò que tant anhelava. Tot just es disposava a entrar al camp va obrir els ulls: allò era un somni.

Pseudònim: Pitufinho