– Olors de bosc i ametllers que floreixen, corriols ombrívols en fresques obagues, dossers de branques d’alzines, pins i heures que s’hi enfilen, racons humits d’on sorgeixen fonts i verdegen falgueres entre regalims de molsa… aquests records conservo d’haver caminat pels voltants de l’ermita de Sant Medir.

– I tu te’n meravelles, com si hi haguessis anat ahir per primer cop? Què és el que fa que hi vagis cada albada? Què hi veus o què hi esperes?

– És com un gran jardí prop de casa, un parc natural on m’agrada perdre-m’hi, que em tempta a buscar-hi nous camins que no he petjat mai encara.

Pseudònim: Medir.

Ell gira la clau dins el pany com si fos el gest d’ahir o el de demà. Ella posa amb cura els dits a dins els guants. Baixen per l’escala cadascun dins també del seu silenci. Ella reté el pas, com si no se n’adonés, com si encara no volgués allunyar-se. El trepig de les sabates rebot en l’estretor de les parets i els colpeja a tots dos esglaó per esglaó fins a l’entrada. Més enllà de la porta del carrer el món brama enfollit i els espera amb les esmolades urpes del desembre. Es gira ella i la intenció d’un bes ensopega amb el dubte. S’enreden les mirades, cauen, i se’ls esguerren els somriures. Era la darrera oportunitat d’una carícia, i surten al carrer sense saber-ho.

PSEUDÒNIM M.Capacés

El poble de lluents parets blanques, orgull dels seus vilatans, despertà un dia ple de grafits amb missatges d’allò més intrigants. Al mercat setmanal, als bars entre partida i partida de botifarra, a l’Ateneu, a la sortida de la missa fou el tema que preocupà tots els veïns. <<Segur que darrere hi ha d’haver per força algú de fora>>, assegurava la majoria. D’altres assenyalaren al poble del costat, envejós de la lluïssor de les parets. I no foren pocs, que de portes endintre, acusaren un veí un xic estrany que hi vivia a les afores. Durant dies no es parlà d’una altra cosa i semblà que no es parlaria de res més. Tanta era la seva preocupació. Però, un bon dia l’aparició dels operaris del poble rescabalaren la malifeta aprimant, això sí, l’esquàlid pressupost municipal. Per tant, el divorci d’en Roc i la Carmeta captaren ara l’atenció de la vila.

PSEUDÒNIM: El Perxeró

No la rento. No la vull rentar. La deixaré tal com l’he trobada, mentre regirava armaris i calaixos i em sortien al pas mil i un objectes que havien estat teus i que, en veure’ls i tocar-los, em retornaven una miqueta de tu. Com jo, ells també s’han quedat orfes. No la rento. No ho faré fins que el temps esvaeixi l’olor o fins que jo la xucli tota a còpia de refregar el nas en aquesta peça de roba, un petit tresor amb la teva flaire que poc a poc entra dins meu i em colpeja el cor, em trasbalsa l’ànima i m’afluixa les llàgrimes. Incontrolables, rellisquen galtes a baix i humitegen la seda d’aquesta brusa. No vull esborrar aquest polsim de vida que m’apropa a tu ni desfer aquest lligam invisible i eteri que em fa creure, si tanco els ulls, que encara ets al meu costat. La teva olor, com una dolça besada, m’acarona el cor, tan buit i orfe des que tu no hi ets, mare.

PSEUDÒNIM: MADUIXA

Asseguda al sofà, té la televisió engegada però no li fa gaire cas. Estan entrevistant a un metge que parla de la importància de protegir-se del sol, no només a l’estiu, sinó durant tot l’any. Amb posat seriós, es dirigeix a l’audiència advertint que no s’ha d’oblidar que la pell té una memòria prodigiosa i per això, les cremades de petits, poden tenir greus conseqüències anys després.

Pensa que el metge té tota la raó i maleeix la memòria de la seva pell. Ja ha passat molt de temps d’ençà que es va exposar al foc dels seus llavis i de les seves carícies, sense protegir-se ni el cos ni el cor. I no hi ha dia que la seva pell no li ho recordi. Entre els coixins, busca el comandament a distància per fer zàping i trobar uns d’aquells programes que et deixen la ment en mode off.

PSEUDÒNIM: Lila

El morenot alt i ben plantat li havia somrigut en pujar a l’autobús. A ella! Ara, ell seia  darrere seu. No hi havia més passatgers, només una vella  roncava dues files més endavant. Reflectit pel vidre de la finestreta, el veia moure els llavis xiuxiuejant paraules dolces. Li deia que era bonica, la seva princesa, i des que l’havia vist, sabia que eren l’un per l’altre.

El cor de la dona bategava com un timbal, feia anys que cap home no li feia cas i, menys encara, li dirigia paraules tendres. El cap li deia: “Analitza!,  que les coses són com són i no com voldries que fossin. Recorda que quan no m’escoltes, l’espifies.” Però les entranyes li cridaven: “Ara o mai!”.

S’aixecà, enardida, i tot girant-se  li abocà: “Jo també t’estimo!”. L’home la mirà amb ulls espaordits, sobretot  quan ella caigué rodona en adonar-se dels auriculars del mòbil, que connectaven la veritable destinatària de les paraules d’amor amb el morenot alt i ben plantat.

PSEUDÒNIM: Colibrí

Quan vaig començar a créixer sabia que apareixeries a la meva vida i que ens estimaríem. Aquells dies de sol ja havien torrat el meu cos i encès el meu cor i havia envermellit les teves galtes i manifestat la teva timidesa. El nostre amor fou breu però les nostres carícies intenses, empeses per la brisa del zèfir.

Una mà, però, et va arrencar del meu costat i se’t va emportar sense saber que això et matava a tu i m’embogia a mi. I ara, ai las, el camperol s’ apropa amb la seva falç que em segarà i conduirà a la mort on tu i jo ens reunirem i palesarem que l’amor és més fort que la mort.

PSEUDÒNIM: Carles

Vaig enfundar-me el meu guant de malla metàl·lica i ho vaig fer amb determinació. Sabia que el meu enemic , el drac, intentaria ser implacable.  Però no li vaig tenir por i amb la mateixa duresa del material del meu guant el vaig vèncer. Em vaig treure el guant i amb la suavitat del tacte dels meus dits i amb molta delicadesa vaig acaronar els pètals de la rosa alhora que mirava fixament i amb plena intenció a la princesa.

PSEUDÒNIM: Susana Noguera