He deixat de comptar els dies que porto assegut mirant el transitar de la gent. Em sento totalment invisible, sense valor per a ningú. Apartat del món. Vull creure que algun dia seré important per aquella persona, que tindré tot el que m’ha faltat siempre..aquella tendresa que la meva ànima desitja, però van passant les hores i segueixo sol.
Ella s’ha parat i em mira, em mira amb els seus ulls grans i profunds. Els seus llavis s’obren en un dolç somriure i, tímidament, allarga una ma cap a mi. Jo la deixo fer expectant, imaginant la seva carícia tènue però infinita. Ella m’ abraça amb aquesta passió de la primera vegada, amb la il·lusió d’haver trobat per fi el que buscava. Em fa un petó suaument, lleuger i sento un anhel que, fins ara, desconeixia que podia sentir. No em moc, no puc. Per més que el meu cor estigui desbocat, sóc i sempre seré un osset de peluix.
Pseudònim: Mainada