No sé on soc, ni tampoc com he arribat fins a aquest lloc. L’únic que em puc centrar és a agafar la clau del terra per introduir-la al pany de bronze de la porta. Quan per fi ho aconsegueixo, aixeco el cap i contemplo al meu voltant. Els quadres, la catifa del passadís principal. Tot sembla tan… surrealista.
La porta s’obra. Només vull sortir d’aquest indret. A mesura que avanço, la meva visió es torna més borrosa. No soc capaç de veure el que hi ha davant meu, però soc conscient que no puc avançar més, hi ha quelcom que m’ho impedeix. No tinc forces d’apartar-lo per continuar caminant fins a un final que desconec. Decideixo deixar-me caure i recolzar-me a la paret, i en aquest moment m’adono que mai sortiré d’aquest lloc.
BARCELONA