Es planta davant la porta, agafa aire i, en expirar, baixa la maneta i obre l’entrada al santuari. Una dolça olor a tabac i a paper s’escapoleix. La Maria retorna al passat. Encara el veu: El cabell blanc, el posat seriós, elegant amb la pipa a la boca i un llibre a les mans. I aquells ulls tan blaus que en el darrer any, havien canviat la calidesa i l’afecte, per la fredor del gel. Apuja la persiana i el sol il.lumina la cambra que es mostra com sempre; llibres per totes bandes, un escriptori, una cadira, una butaca amb un llum de peu al costat i cendrers arreu. La Maria fa dos mesos que és vídua i ha retirat tot el que quedava d’ell. Només li manca la cambra, guardiana d’una de tantes històries que mai coneixerem.
I, potser, de la seva ànima.

Van Pelt

A la sabana tot passa lentament, sota el sol de justícia la vida no pot córrer massa. Allà vivíem tranquils, tota la família junta. Sempre menjàvem plegats i fèiem llargues migdiades sota l’ombra de les acàcies. Els petits no es cansaven mai de jugar i empipar-nos. Recordo quan sortíem a caçar. Era meravellós veure aquells animals al mig de les planúries o a les fonts d’aigua que tots compartíem.

De sobte, un crit llunyà em torna al present:

─senyora, vigili que la nena no s’apropi tant a la tanca dels lleons!

Tot d’una el meu record s’ha esvaït. Me n’adono que el terra crema, m’aixeco i m’estiro amb mandra. M’apropo a llepar els meus cadells que dormen l’un sobre l’altre i marxo a jeure a l’ombra del mur de la gàbia.

Cronoppio

Vuit trenta d’un matí qualsevol al metro. X entra a la parada Universitat i encén el mòbil. Tot llegint fils de Twitter s’encamina cap a l’andana. Milers de peus marxen en estampida en la mateixa direcció. Milers de parells d’ulls miren per sobre de les mascaretes. Del vestíbul prové una melodia. X passa per davant de qui està tocant. Tot i reconèixer la bona qualitat de la interpretació, pensa que és absurd que algú es posi a allà a primera hora del matí, quan tothom es dirigeix –en mode automàtic– cap a la feina. Llença a l’intèrpret unes monedes, sense aixecar la vista. El tren entra a l’andana. En deu minuts és a Sagrada Família. A l’ascensor que el puja a l’oficina, a punt de tancar el mòbil llegeix a Twitter: “Avui, entre 8 i 10 del matí Anne Sophie Mutter al metro de Barcelona per gentilesa de l’Orquestra Simfònica de Frankfurt”.

Dafne Patroklou