| Els habitants d’una localitat francesa marcada per la crisi del carbó al nord de França van tenir una sorpresa aquest matí de tardor. Grans flocs negres van caure suaument del cel sobre els caps dels estudiants que s’apressaven cap a les seves escoles, sobre els caps dels vianants que s’afanyaven… – Neu negra! pensaven els escolars… – Una explosió nuclear? pensaven els més grans… – Putin encara s’atrevia? pares joves… – Hola atur tècnic! van sospirar els entrenadors de natació. De fet, va ser la piscina que va cremar en un incendi, cobrint la ciutat amb una gruixuda capa de flocs de cendra ! Tres dies després, la policia va descobrir una família al gran celler de la seva casa. Turandot |
El meu propi ghépar
| No tinc veu. No més. Des que vaig inhalar un ghépar en el meu darrer somni de la nit. Va passar quan acabàvem d’arribar a Espanya. El ghépar era bonic, gran i lleuger. Com una bombolla flotava per sobre del meu cap. Vaig sospirar admirant-lo i, per casualitat, allí em va entrar amb aire. Es va posar còmode per dins: el seu coll a la meva gola, els seus ulls darrere dels meus ulls, les seves potes als meus braços i cames. La meva vida ja no és la mateixa. Ballo com una… ghéparda. Pinto i dibuixo, però… les meves paraules es limiten al que cal. Alguna vegada has intentat parlar amb un nus de pell a la gola? Turandot |
La màgia de Collserola
| Què tindrà Collserola que em té atrapada? Em sento enamorada dels seus paisatges, dels seus racons recòndits, de la tranquil·litat que em transmet. Cada vegada que puc m’hi escapo. M’endinso pels senders llargs i estrets i, de cop i volta, desconnecto de les rutines, buido el cap de les preocupacions i ordeno la ment. Gaudeixo. És un moment de goig total, de ser només jo i la naturalesa, de recarregar les piles per tornar després a la realitat i afrontar amb més forces i ganes els reptes del dia a dia. Solc buscar petits camins, on la gent no hi transiti, amb branques caigudes com si fossin obstacles que impedeixen el pas. Em diverteix esquivar-los i sobrepassar-los per poder seguir endavant. Com la mateixa vida –superant obstacles per seguir sempre endavant. I allà, al final del camí, on s’acaba el bosc d’arbres i comença el bosc de ciment, me n’adono, del privilegi que tinc, de poder gaudir gairebé a diari d’aquesta meravella, Collserola. Milaki |
Laberint
| Li havien dit que si sempre seguia la paret de la dreta mai es perdria en un laberint, però aquest no havia estat el cas. Era un tipus despert i havia de seguir unes indicacions senzilles i, contra tot pronòstic, estava desorientat. La seva guia havia desaparegut i la resta de línies de colors el confonia. No sabia si portava allà dins uns minuts o vàries hores. El soroll d’una porta va fer que apartés la mirada de l’arc de Sant Martí pintat a terra, i la va veure. Era un àngel que vestia de blanc impol·lut i que de ben segur seria la seva salvació. Es va apropar per preguntar-li amb un fil de veu: “Les consultes externes?” Noa |
¿Qué será de nosotras?
| ¿Dónde estás? ¿Dónde has ido? ¿Por quién me has remplazado? ¿Qué será de mí ahora? Pregunta tras pregunta son las que me hago al saber que no volveré a verte, al saber que no voy a volver a sentir tu calor. Tu solías ser la que caldeaba mis noches frías de invierno y las volvías amenas con tu compañía, ahora no soy más que una vela gastada a la que no volverán a concederle su compañía más cercana. Vela tras vela, y cada una nos hacemos las mismas preguntas ya que ninguna sabemos dónde ni como acabaremos mientras que la recién llegada disfrutará hasta que ya no le quede nada más. Tapee |
Diente de león
| La fresca brisa del Alba me despierta, y lo primero que hago es buscar el calor del sol que empieza a iluminar la pradera, de momento estoy solo, esperando a que alguien pueda acompañarme durante el trayecto. Hoy es un espléndido día de primavera, el sol brilla en lo alto del cielo bañando las esponjosas nubes que generan una agradable sombra bajo la copa de los árboles, el rocío todavía permanece en el césped de mi alrededor por lo que me provoca una sensación muy agradable de frescor y de confort, pero, sigo nervioso porque aún no estoy seguro cuando llegará esa ráfaga de viento que se lleve mis dientes de león y los lleve a un desconocido destino. Tapee |
L’Hipercor és la bomba
| Estava passejant per l’Avinguda Meridiana de Barcelona, era 19 de juny l’any 1987, quan de sobte vaig sentir un estrèpit molt fort. Aleshores una olor de cremat i tòxic em va travessar el nas fins a arribar als pulmons. Provenia del Centre Comercial Hipercor de la Meridiana Llavors vaig arrencar a córrer com un desesperat cap al meu cotxe. Uns vint minuts després ja havia arribat a casa. Jo vivia amb els meus dos germans i amb els meus pares en una casa de quatre habitacions. Una vegada a casa vaig seure al sofà i vaig posar-me el telenotícies de la tarda. Allà expliquen que hi havia hagut un atemptat i que ha estat provocat per un cotxe bomba. El tauró dels relats |
Desaparecida en la oscuridad
| Desaparecida en la oscuridad La soledad la envolvía mientras su corazón latía en la oscuridad. Ella, una joven cuyo destino se esfumó en las sombras, nunca pudo prever lo que le aguardaba. Todo comenzó en un bosque encantador, cuando una familia planeó una escapada de dos días. Pero la armonía se desvaneció al darse cuenta de la ausencia de su hija, Jasmine. Desesperados, llamaron a la policía, pero horas, días, años pasaron sin rastro alguno de ella. La misteriosa desaparición de Jasmine se convirtió en una leyenda inolvidable, grabada en la memoria de todos. Su figura perdida en la oscuridad siempre será recordada. J.A |
L’habitació
| La dona va entrar brusca i malcarada. Portava a la bossa allò essencial. La va col•locar amb l’abric a l’única butaca lliure del seu espai i va sortir sense dir ni piu, ni tan sols em va mirar. Hores després arriba el company, endormiscat però animat, al llit amb rodes i la dona atenta. Cabells llargs, blancs i arrauxats, bata oberta pel cul. Això ens agermana. Venim tots dos del quiròfan i compartirem nits de gresca: roncs, molles, tubs, agulles i provetes. Als dos dies ens acomiadem. Ella ja em mira i somriu fugaç. Ens hem cuidat l’esperit. Adéu, company, que la passis ràpida i lleu, que puguis tornar a la Vida. L’Amic de l’Enxaneta |
Casi tres años
| Deja, olvida. No viste el daño que te causó. Tú ya pasaste por eso y sabes cómo duele. Porque no haces borrador y cuenta nueva. Ya saliste de aya creaste una nueva vida en otro lugar, ya está, déjala ir. Cómo podemos hacerte ver que ya no le importas, si aún se acordara y te seguiría queriendo como tú a ella, se la hubiese jugado, hubiera cogido un tren y te habría venido a buscar donde estuvieras, pero no lo hizo y ya es tiempo que lo aceptes. No toda tu vida estarás detrás de alguien que ni se acuerda de ti. Tienes más gente que te quiere, pero no lo ves. Estás cegada por la tristeza de tantas cosas, que ya no ves lo bueno. No escuches nada más que tu corazón, al fin y al cabo es lo único que te aguantará cuando los que prometen no cumplen. Saca el gris y píntalo del color que se te cante y si quieres brillar, brilla y a quien le moleste que se compre unas gafas de sol y deje de molestar. Porque si ella te amaba no te habría hecho eso. Apolo |