| Dos de abril de 1971. Nos miramos y, en ese entonces, supe que estaba destinado a vivir contigo toda la vida. Crearíamos una familia, me pondría a tu servicio, sería para ti, y tú, para mí. Ayer, nos miramos intensamente y recordé nuestras promesas y, en ese entonces, pensé que seríamos para siempre. La última vez que te miré a los ojos sería también un instante único. Homero |
Tota acció té una reacció
| Ens pensem que no passa res, que podem dir, pensar i escriure sense cap repercussió, però cada acció té una conseqüència. Mai us heu parat a pensar d’on van sortir les llengües, les paraules, les lletres, o a on van? Mai us heu parat a pensar que passa quan dieu un barbarisme, feu una falta d’ortografia o barregeu idiomes? Bé, doncs, jo us ho diré. Cada vegada que feu una d’aquestes atrocitats, esteu matant una paraula. I aquesta paraula es perd, es perd per sempre, i mai no torna a ser pensada, escrita, dita o escoltada. I arribarà un moment en què ens adonarem del que estem fent, del mal que hem causat, però ja serà massa tard. The Doctor |
Revolución
| – Solo viven 80 años. – Da igual, tenemos que respetarlos. – Como ellos nos respetan a nosotros?! – No debemos rebajarnos a su nivel, son animales, su concepción del universo es distinta a la nuestra. – Nos cortan, nos queman, nos usan y ni siquiera lo agradecen! – Algún día se percatarán de que lo que los mantiene con vida somos nosotros. – Ya lo hicieron y de nada ha servido. – Paciencia hermano Roble, paciencia. – Paciencia tendré, más si nada cambia… La humanidad se enfrentará a su peor enemigo. Cthulhu |
Jo en vull un d’aquests!
| – Jo en vull un d’aquests! – De quins fill? – Dels de la bola blava. – Però no tenim espai a casa per un mascota. – Si us plau, si son petitons… – D’acord però m’has de prometre que el cuidaràs, que son molt delicats. – Sí, sí, sí! – Mira, tens molts per escollir. – Vull el de pell clara i pel vermell. – Perfecte, ja pots agafar-lo. – Has vist que bonic que fa sorollets i mou els braços? – Sí fill, hi ha gent que diu que és perquè es comuniquen però jo no m’ho crec. Són només animals, no pensen. Si realment ho fessin no es matarien entre ells ni acabarien amb tot el que tenen al seu voltant no creus? – Suposo… Cthulhu |
The Small “puff”
| After many years of inimaginable labor, it was ready, the first ever time machine. Thought to be impossible but working. Well, at least to send apples some days forward. The first manned trip was about to start. The strain was almost tangible. The device was set to travel some years into the past. As soon as it set off, the engine began to go back in time out of control. Years, decades, centuries, passed before the eyes of the terrified crew, until nothing was left, just the ethereal void before time. The machine collapsed on itself. This small explosion, however, was not in vain. The big bang would it be called, rather a small “puff”, I believe. Cthulhu |
La curiosidad mató al gato
| Una terrible sensación me invadió por completo y no pude evitarlo, me acerqué al resplandor morado y turquesa. Mi instinto pedía a gritos que diera la vuelta y huyera sin mirar atrás. Pero no podía, era demasiado fuerte, no era capaz de resistirme a la inmensa curiosidad que había crecido en mi interior hasta hacerse con el control. Lo toqué y perdí el conocimiento por unos minutos (o eso pensé yo). Cuando desperté no sabía dónde estaba, quién era o de dónde venía. No recordaba nada, tan solo me quedaba el amargo sabor de seguridad e indecisión a la vez, y el único pensamiento de que, me había perdido para siempre. The Doctor |
Cases adossades
| Les cases adossades són pura incongruència. Dos edificis siamesos, idèntics; l’un sense l’altre fa perdre tot encant simètric. Es necessiten per a completar-se. Però cadascun alberga en el seu interior unes vides completament dispars. Són dues cases iguals, però al mateix temps amaguen al seu interior dues realitats ben diferents. Atzabeja |
Diumenges
| M’he adonat de la sensació de quietud generalitzada dels diumenges. Gent caminant sense pressa pel carrer, finestres obertes des de les quals s’escolten converses pausades, nens donant els últims cops a la pilota abans de sopar. Sento que tothom es posa d’acord per a aprofitar aquestes últimes hores de tranquil·litat que només els diumenges posseeixen. I per això m’agrada sortir al carrer, perquè sents la calma que es genera amb tothom buscant els seus últims moments de pau, abans que el dilluns ens arrossegui a tots de nou al terratrèmol de la rutina. Aquests passejos em fan gust d’esperança, una serenitat compartida en la qual ens reafirmem que aquesta la podrem tornar a sentir el cap de setmana que ve. Irulan |
És tan maca que me la menjaria
| La veig entrar per la porta de la cafeteria i no puc evitar que se’m formi un somriure d’orella a orella. És tan bonica com a les fotos del seu perfil que fins i tot la panxa de gana se’m regira. M’aixeco, ens saludem, i no puc evitar quedar-me embadalit amb la seva mera presència: té millor pinta que qualsevol pastisset de l’aparador. La seva cara rodona, amb petites arrugues a la comissura dels seus llavis que denoten que deu tenir un gran somriure, s’il·lumina amb els seus grans ulls verds que semblen dues grans olives. Encara no ens coneixem, però no tinc cap dubte que és la meva noia ideal. Ideal per ser el meu sopar d’avui, literalment. La Lluna |
Mira, petita meva
| – Mira, petita meva, – va dir el pare. Així és com anomena la seva filla, la seva Torre Eiffel! – Aquest club d’hoquei és magnífic! els dos jugarem al llac gelat durant la meva jubilació, com abans! Com li agradava patinar amb el seu pare quan era petita! – Veus la caseta al costat del llac? Ella és meva. El pare assenteix cap al mirall platejat de les aigües tranquil·les del llac i, al costat, una barraca amb fum damunt del seu sostre. – Allà estarem contents amb la mare, per la nostra jubilació! El pare, la mare acaba de morir… i, a més, tu també fa setze anys que estàs mort! Turandot |