| I es va obrir el teló i, com cada dia, el soroll em va ensordir les orelles i el camí incert es va posar davant meu. En aquest viatge només porto algunes coses a la maleta perquè les de l’ànima, que són moltes, no hi caben enlloc. Una mare a qui ja no puc fer un petó, un gos que ja no em saluda, un sepulcre que ja no puc visitar. Aquest somriure, inamovible, impedeix veure la llàgrima que s’escorre al meu rostre i em pregunto qui soc…? Per fi, aconsegueixo mirar al meu voltant i trobo aquests ulls petits plens d’esperança, m’agafo a l’endemà i darrere aquella màscara, somric. La yayabera |
Category Archives: 2024
“Anhel”
| Vaig tornar de Teheran a Barcelona. Vaig portar una cosa preciosa per casa meva. Des de llavors cada vegada que surto al carrer, em passa alguna cosa nova. Em converteixo en una nena i sento que no hi ha guerra al món. Em transformo en un altre gènere i sento que no hi ha cap desigualtat. Em faig gran i sento que la vida és eterna. De vegades soc una gata persa i em sento estimada. Per moments soc aigua abundant i no hi ha sequera. Ara mateix soc una dona part del moviment de Dona, Vida, Llibertat. Finalment soc una flor de nit i en mi hi ha anhel de vida. Serà possible que aquesta catifa iraniana sigui màgica? Mana |
Els divorcis
| Els divorcis no volen dir coses bones, i per les persones del voltant que tenen a veure, però no han fet res per provocar-o, no és divertit. Per una part, paren les discussions o no estàs amb una persona a la qual no vols, però per l’altre, et fa donar conte, del que has de millorar. Al principi estàs enrabiat perquè penses que no ha sigut culpa teva, que tu no has fet res, que tot ha sigut culpa de l’altra persona, però no. Jo crec que és culpa de totes dues persones, que alguna cosa aura fet cadascú. Si la gent no se separés les baralles seguirien sempre. Els divorcis serveixen d’alguna cosa, per molt que no ho sembli. Oreneta porpra |
La desaparició
| L’any 2024 van desaparèixer moltes persones per raons que ningú coneixia. Un dia uns nois van començar a investigar. Els nois van trobar un paper on deia “La cascada dels somnis”. Els nois van agafar l’ordinador i van buscar cascades. Van trobar una i van anar-hi. Quan van arribar-hi, van anar per darrere de la caiguda d’aigua i van trobar un poble que es deia la cascada. Van veure un grup de persones i resulta que eren totes les persones desaparegudes. El grup de persones van explicar-los que estaven allà perquè els agradava. Els nois van explicar-los que la gent estava preocupada per ells i que havien de tornar, i així ho van fer! agua |
MI SUEÑO
| Cada mañana recuerdo el maldito sueño que me atormenta noche tras noche. Ese en el que me encuentro en un lujoso salón de baile. Todos los asistentes van disfrazados y llevan máscaras. No logro recordar cómo eran, pero sí recuerdo que había muchas personas. De repente todos se vuelven hacia mí, se quitan las máscaras y veo que todos tienen el mismo rostro: el mío. Entonces siento que me ahogo. Salgo corriendo. Entro en una sala donde hay un gran espejo. Veo mi cara y una especie de hebra que sobresale bajo mi oreja derecha. Estiro de ella, tratando de arrancarla; pero solo consigo hacerla más grande. Sigo tirando y mi cara se deshace en las hilachas. Brownie |
Your most precious memory
| When I woke up I noticed the breeze of the wind that came through my window and the sunny days with smell of summer. The only thing that mattered to me was to go out and explore, to have a good times with my friends. I didn’t want to go home. I only wanted to enjoy the sunsets. After went to the town in August and getting together with my friends and record kilometers with our bikes to look for new adventures. The normal days arrived home and played with my favorite superheroes and imagined battles and new worlds. But one day you woke up and you stop creating new stories and adventure. And the more I think the more I would have liked that it had lasted forever. Capitán Rogers |
El secreto de la tinta azul
| En el corazón del bullicio urbano, un anciano solía sentarse en el mismo banco del parque cada día. Su rostro arrugado contaba historias que solo los más observadores podían leer. Un día, una niña curiosa se acercó y le preguntó por qué siempre estaba allí. El anciano sonrió y le dijo: “Estoy esperando a que vuelva el amor de mi vida”. La niña, sorprendida, le preguntó cómo sabría que era ella. El anciano sacó de su bolsillo una vieja carta amarillenta y dijo: “Porque siempre me escribía con tinta azul”. La niña asintió con entendimiento y se alejó. Desde entonces, cada tarde, la niña dejaba una carta con tinta azul en el banco del parque. Farigola |
Sapo de otro pozo
| Es mi charca, en la nostalgia la acepto Así la amo, mi refugio y mi encanto Todo es muy divertido, rimas del corazón Me gustan los bandidos con razón Me toca hibernar por primera vez solo Tengo miedo, y pierdo aplomo Dicen que voy a despertar, nuevo exilio Nueva vida, nuevo invierno Sapo de otro pozo Así me siento a veces Menudo dilema me acosa Dos charcas en mi interior Reparto mi corazón selecto de amor Me quedo con el resto Quiero acumular más inviernos Y disfrutar mi charca en verano Ya no puedo hacer más que observar Y dejar de croar. Duele no poder explicar Lo que nadie quiere escuchar Duele no poder rescatar Más ranas para mi charca Ánec |
Apagada
| No ploris ja més afecte. Ja no sé qui ets, dol veure’m així Si pogués transmetre-ho, avui et reconec, I dol veure’t així. Et busco i no trobo el lloc, encara que anés en blanc i negre veure’t allí. No hi ha passat en el meu present, ni present en el meu futur, està escrit i ja no es pot esborrar. Són imatges en ments, desolades i buides ja no sé on buscar. Si sabés jo el teu nom, recordar sense preguntar, per a fer-te somriure. Siluetes tan buides, cel·luloide apedaçat I Apagada sense avenir No hi ha passat en el meu present, ni present en el meu futur, està escrit i ja no es pot esborrar. No s’on buscar… Ánec |
LA MEVA ANSIETAT
| Jo era una nena que va patir ansietat i la gent es pensava que deia mentides i que solament ho feia per cridar l’atenció. A mi això no m’agradava perquè jo deia la veritat. I quan s’ho van creure em van tractar con una nena que no era normal. Estic farta perquè l’ansietat, la depressio etc… També són una enfermetat però mantals i quan tu dius que tens ansietat dues coses primera o la gent no et crec o segona et diuen que estàs boja. Et diuen aquestes coses perquè no saben el que estàs passant. Estic farta que no em creguin. Ni la ansietat ni la depressió són broma. Brownie |