| La Soledad havia estat una matemàtica brillant. Va passar-se per l’engonal l’obstinació pitagòrica d’enemistar l’àlgebra i la geometria. Que pi havia de rajar decimals sense parar fins a la fi del temps, ja ho sabia. Però volia ser-ne testimoni. Si calia, s’esperaria tota l’eternitat, inútilment, per contemplar l’últim alè d’un superordinador exhaust que n’escopís la darrera xifra. Però allò no havia de passar mai. La Soledad va enemistar-se amb alguns teoremes, va polemitzar amb les millors demostracions, va idear sistemes traducció automàtica entre el llenguatge natural i el matemàtic. I tot i així, després d’una vida tan plena i calculosa maldant per entendre l’incomprensible, envoltada de números a totes hores, va morir sola, buida i incompresa. Soledad |
Category Archives: Català adults
Somnis
| Oh somnis que m’acompanyeu des de la més tendra infància! Primer apareixíeu com a monstres de caràcter cruel que em perseguíeu, i des de fa temps com a neguit d’il•lusions perdudes i a voltes retrobades. Somnis que apareixeu tan de dia com de nit, necessitat de satisfer els desitjos més íntims, amagats i reprimits per la por o la vergonya. Oh déus! Sabré retrobar-ne l’autenticitat, o m’impedireu rebre la sàvia influència de les muses. Quants cops he somniat l’embriaguesa perduda però ben ancorada en el lloc més recondit de l´ànima vaporosa. Sovint somnio un món millor, i no perdo l’esperança de retrobar en el fons de les nostres misèries la llum per canviar la direcció de les nostres vides. Lady wine |
Sorolls
| Sento la remor que des del passat m’ofega, i el sòrdid estat bèl•lic d’un futur que espanta. Sort que el meu present silent però ple d’orgull m’acarona i m’enrialla: O fortuna velut luna! Hi ha sorolls que embruten els silencis meravellosos que la natura excelsa ens procura. M’acomodo i passejo: ara camino a la recerca d’una pau tranquil.la que sàpiga escoltar i m’acompanyi fins la fi dels dies, on cap remor serà un destorb, sinó música celestial dels àngels que anunciaran la glòria. Oh notes virtuoses! Planyeu per tots aquells que des de fa temps només tenen oïdes pel senyor, masculí, de la guerra, perquè aquesta, en femení, ens fa estremir de dolor, la resta, braços plegats. Lady wine |
Silencis
| Matí de dimecres assolellat davant l’ermita de Sant Domènec: llegeixo la Batallé. M´he deixat la gorra i la crema solar a casa. Viatjo en el temps. Coetànies en l’edat amb l’autora, educació sexual i moral, mateixos tabús: prohibit parlar de la dona, pensar i opinar, ni pensar-ho! Prohibit escriure, per esquerrana, ni somiar-ho: filla del diable; prohibit plorar i riure, car mostrar els sentiments ens delata. La gorra em fa pensar en l’avi patern: barret, bastó i el cigar. L’avi matern, no el vaig conèixer, treballava al port i va ser un pare bo, pel que deia ma mare, però va ser víctima del suïcidi, mai no se’n va parlar. I tots vam heretar aquell trist silenci, sense entendre res. Lady wine |
Cases adossades
| Les cases adossades són pura incongruència. Dos edificis siamesos, idèntics; l’un sense l’altre fa perdre tot encant simètric. Es necessiten per a completar-se. Però cadascun alberga en el seu interior unes vides completament dispars. Són dues cases iguals, però al mateix temps amaguen al seu interior dues realitats ben diferents. Atzabeja |
Diumenges
| M’he adonat de la sensació de quietud generalitzada dels diumenges. Gent caminant sense pressa pel carrer, finestres obertes des de les quals s’escolten converses pausades, nens donant els últims cops a la pilota abans de sopar. Sento que tothom es posa d’acord per a aprofitar aquestes últimes hores de tranquil·litat que només els diumenges posseeixen. I per això m’agrada sortir al carrer, perquè sents la calma que es genera amb tothom buscant els seus últims moments de pau, abans que el dilluns ens arrossegui a tots de nou al terratrèmol de la rutina. Aquests passejos em fan gust d’esperança, una serenitat compartida en la qual ens reafirmem que aquesta la podrem tornar a sentir el cap de setmana que ve. Irulan |
És tan maca que me la menjaria
| La veig entrar per la porta de la cafeteria i no puc evitar que se’m formi un somriure d’orella a orella. És tan bonica com a les fotos del seu perfil que fins i tot la panxa de gana se’m regira. M’aixeco, ens saludem, i no puc evitar quedar-me embadalit amb la seva mera presència: té millor pinta que qualsevol pastisset de l’aparador. La seva cara rodona, amb petites arrugues a la comissura dels seus llavis que denoten que deu tenir un gran somriure, s’il·lumina amb els seus grans ulls verds que semblen dues grans olives. Encara no ens coneixem, però no tinc cap dubte que és la meva noia ideal. Ideal per ser el meu sopar d’avui, literalment. La Lluna |
La màgia de Collserola
| Què tindrà Collserola que em té atrapada? Em sento enamorada dels seus paisatges, dels seus racons recòndits, de la tranquil·litat que em transmet. Cada vegada que puc m’hi escapo. M’endinso pels senders llargs i estrets i, de cop i volta, desconnecto de les rutines, buido el cap de les preocupacions i ordeno la ment. Gaudeixo. És un moment de goig total, de ser només jo i la naturalesa, de recarregar les piles per tornar després a la realitat i afrontar amb més forces i ganes els reptes del dia a dia. Solc buscar petits camins, on la gent no hi transiti, amb branques caigudes com si fossin obstacles que impedeixen el pas. Em diverteix esquivar-los i sobrepassar-los per poder seguir endavant. Com la mateixa vida –superant obstacles per seguir sempre endavant. I allà, al final del camí, on s’acaba el bosc d’arbres i comença el bosc de ciment, me n’adono, del privilegi que tinc, de poder gaudir gairebé a diari d’aquesta meravella, Collserola. Milaki |
Laberint
| Li havien dit que si sempre seguia la paret de la dreta mai es perdria en un laberint, però aquest no havia estat el cas. Era un tipus despert i havia de seguir unes indicacions senzilles i, contra tot pronòstic, estava desorientat. La seva guia havia desaparegut i la resta de línies de colors el confonia. No sabia si portava allà dins uns minuts o vàries hores. El soroll d’una porta va fer que apartés la mirada de l’arc de Sant Martí pintat a terra, i la va veure. Era un àngel que vestia de blanc impol·lut i que de ben segur seria la seva salvació. Es va apropar per preguntar-li amb un fil de veu: “Les consultes externes?” Noa |
L’habitació
| La dona va entrar brusca i malcarada. Portava a la bossa allò essencial. La va col•locar amb l’abric a l’única butaca lliure del seu espai i va sortir sense dir ni piu, ni tan sols em va mirar. Hores després arriba el company, endormiscat però animat, al llit amb rodes i la dona atenta. Cabells llargs, blancs i arrauxats, bata oberta pel cul. Això ens agermana. Venim tots dos del quiròfan i compartirem nits de gresca: roncs, molles, tubs, agulles i provetes. Als dos dies ens acomiadem. Ella ja em mira i somriu fugaç. Ens hem cuidat l’esperit. Adéu, company, que la passis ràpida i lleu, que puguis tornar a la Vida. L’Amic de l’Enxaneta |