Tinc sis anys i m’he enamorat del mar des d’una llitera. Quan tanco els ulls, tot es balanceja des del llit de fusta i m’encanta. Encara no puc percebre que he rebut una preciosa divisa perquè tan sols tinc sis. Quarts de cinc de la tarda d’un juliol a la platja del Garraf. I s’acosta el meu germà gran Placidot i ràpid se m’emporta a part. —Vols navegar, Mònica, per les costes del Garraf? Tinc una llanxa, es diu La Plàcida!! —em pregunta mig somrient amb aquells ulls seus entretancats per la llum de juliol. I jo que mai puc dir-li no, responc amb un sí addicte. Memòria de peus molls en pujar a La Plàcida. Memòria de tots els blaus i totes les olors salades. Memòries dels vents, dels sotracs i de les onades. Memòria d’un bany de sal amb l’abisme inacabable sota els peus nus. I l’eufòria. Aquesta nit tot em dona voltes. I m’encanta. M’he enamorat del mar des d’una llitera.

VISC ENTRE PARAULES

L’Antoni i l’Enriqueta jeien, com era habitual, a la porta d’entrada d’aquella caseta petita que hi havia al costat de l’escola. Els cotxes passaven amb fruïció deixant anar tot tipus de gasos contaminants, el que em va fer pensar que els seus pulmons devien ser més negres que el carbó, ja que passaven cada dia de l’any asseguts en aquelles atrotinades cadires esperant ves a saber que. Un dia després de l’escola, al observar que la cadireta de l’Enriqueta no reposava al seu lloc habitual, vaig tocar el timbre. A l’instant va aparèixer la figura encorvada de l’Antoni, que em va relatar que l’Enriqueta ens havia deixat. Després d’aquella impactant notícia se’m va acudir preguntar-li que perquè eren allà cada tarda, ell em va dir que era únicament un recordatori de la fugacitat de la vida i la necessitat de viure-la com cal.

EFÍMER

Cada matí a la Princesa li agrada prendre tranquil·lament el café amb llet abans de sortir de casa cap a la feina. Aquells minuts de calma, asseguda davant la tassa vermella, fumejant, remenant i mirant a l’infinit; el café fort, els pensaments que es dissolen dins la tassa. Després s’atansa sigil·losament a l’habitació del Cavaller, tan petit ell, tan vulnerable encara; l’espia, se li acosta i li fa un petó. Per un moment percep el seu somni: ell ha crescut i lluita per protegir-la, del Drac, de la gent que li vol fer mal. Però el Cavaller encara és petit, la seva espasa és de joguina i les batalles que pot lluitar són de fantasia, de cotó de sucre. La princesa surt i, abans de marxar, es col·loca l’armadura. El Drac l’espera a fora en forma de fòbia, de terror als espais grans i a la gent.

BALDUFA

Escriure’m és com acariciar-me.

Quan escric em despullo de fora endins, arraconant una capa rere l’altra. Infiltrant-me poc a poc dins de les estructures toves del meu ésser fins arribar a veure’m tal i com soc, anatòmicament parlant. Deixo que les neurones poètiques, no pas les biològiques, s’encarreguin elles d’agafar les regnes de cada descàrrega vital. Així, suaument, navego per la sang que em porta a indrets amagats del cor que no sabia que patien o sentien. M’he arribat a capbussar dins aquesta sang tant vermella d’emocions i he trobat algunes llàgrimes incapaces de dissoldre’s, de tant d’oli de tristor que desprenen.

Crec que no voldré tornar a sortir per veure el meu rostre i perfil dins del mirall. Prefereixo romandre en aquest aixopluc i anar escrivint per buidar la ment i, ben aviat però no ara, tornar-la a omplir de vida.

BATEC

El filtre de llum no havia aconseguit difuminar completament les arrugues de la cara però, almenys des d’aquell angle, destacava la palmera sobre aquell blau turquesa que causava aquell efecte tan desitjat.

Aquella captura, com la carena nevada de fa uns dies o les petjades a la sorra, era a punt de descarregar l’adrenalina instigada per l’anhel dels altres. De nou, i ben aviat, rebria tots aquells likes, equivalents a més veneració i dependència: estímul pur d’autoestima al capdavall.

Va revisar-la vàries vegades, delitant-se’n, i finalment complaguda va disposar-se a fer el lliscament digital sentenciós.

Simultàniament, com si servís d’avís l’entrebanc amb el sac de sorra utilitzat fa uns dies, va adonar-se d’un petit detall: avui era el seixanta-sisè dia que no sortia de casa.

PHYGITAL

No podria alimentar-se sempre a base de nostàlgia. Ho sabia prou bé, però els records es presentaven com les menges més suculentes, les més deleroses, les més plaents.

Devorava els records com aquell que ha viscut una postguerra, amb l’ansietat que provoca el saber que la cartilla de racionament té ja tots els segells.

Intentava allunyar-se de la nostàlgia resant una i altra vegada el mantra que li receptaven: Ara i aquí. Només Ara i aquí.

Però el passat era més tenaç, més persistent, més eloqüent… i sempre tornava. Apareixia de sobte amb la millor gala i li deia, amb contundència:

– Demà serà un nou dia. Però l’ahir vindrà a buscar-te.

TROIA

Un manyoc d’emocions et recorren l’espinada, pràcticament barallant-se per provocar la primera reacció física. Els ulls se’t neguen de llàgrimes i la pell se t’eriça pràcticament a l’instant. Aguantes la respiració. Les parets comencen a giravoltar al teu voltant, però et continues aferrant a la teva realitat, tot i que no ho sigui. De real, vull dir. No et pots permetre parar en aquest moment, no mentre el temps segueixi passant dins de la història. Els ulls recorren amb avidesa les paraules tintades sobre el paper. La tensió creix, el cor batega amb força, les llàgrimes t’ennuvolen la vista i les mans… Intentes que no tremolin massa. Rellegeixes l’última frase, l’última línia, exhales. Agraïments. Passes la pàgina i et trobes amb només una última fulla en blanc. A poc a poc, amb cura, tanques el llibre i el deixes davant teu. Llavors, amb els ulls encara molls, la pell de gallina i l’ànima sacsejada, atanses la mà per tornar-lo a començar.

BRI

Germanes, afanyeu-vos! Si muntem ara damunt del llevant travessarem la serralada. Així, ben prenyades d’aigua, ànim i a la feina! I malgrat els humans, que són uns inconscients, que no paren de fumejar i reescalfar-nos les vores fins que ens deixen com un tel, per desprès queixar-se de nosaltres: que si no omplim els seus pantans, que si els fem tancar les aixetes… Sort en tenen del molt que ens agrada quan el sol ens treu del mar amb el seu bes de foc, i ens enlaira fins al cel en remolins de gasa blanca. Del que gaudim cavalcant la rosa dels vents fins derramar-nos damunt del món. De l’aventura emocionant de nedar per rius i torrenteres fins capbussar-nos al mar… Què n’és de bonic! Gràcies a nosaltres i la nostra dèria, tothom menja i viu, per això miren al cel esperant-nos. Ah, i per sant Jordi, fins i tot els hi fem florir un munt de roses perquè l’amor ompli de color i perfum la primavera. Ja podrien ser més agraïts.

NÚVOL