Agafava el tren de bon matí, gairebé sempre a la mateixa hora, per anar a treballar a Barcelona, recuperant a poc a poc la normalitat en els transports després de la pandèmia. Adults anant a treballar, canalla anant a l’escola i jovent a la universitat, benvinguda quotidianitat que havíem perdut i que tant es trobava a faltar.

En el tren escoltava les noticies per la ràdio i observava al seu voltant, tot pensant que aquell vagó era un petit reflex de la societat actual, tots connectats a les xarxes amb tabletes, mòbils i ordinadors sense mirar al seu voltant, només relacionats de forma virtual. Però aquell dia, anant pels túnels de Vallvidrera la xarxa es va desconnectar i tothom va aixecar el cap mirant-se estranyats, només un nen va continuar fent el que feia, llegint un llibre de paper, al veure’l va pensar: No està tot perdut.

MIRASOL

Malgrat la meva timidesa, amb una copa de vi la conversa fluia com si fossim vells amics.

La seva intuïció i agudesa mental em van atrapar d’entrada. Ho discutia tot amb un punt de vista original, era excèntric i tremendament interessant. Em va dir que era pintor i aleshores ho vaig entendre. La gent del mon de l’art té aquest bri d’originalitat que els fa tant atractius.

A l’entrar al seu estudi, un calfred em va traspassar l’espinada, el desordre, el munt de dibuixos de cossos desfigurats, les pintures obertes, els quadres d’una intensitat grotesca. Tot plegat em va provocar un fort malestar davant d’aquella ment pertorbada. Em vaig quedar muda, completament fascinada.

Va esclatar a riure i amb una tendresa inimaginable em va besar com mai ningú ho havia fet abans.

PARLANTDECONTES

Cada dia et veig sortir de l’institut. Vull apropar-me a saludar-te, però sóc massa tímid per a fer-ho. Només, sóc capaç de veure’t des de lluny.

Ets tan bonica quan somrius, que hi ha dies que em ve tantes ganes de poder creuar unes paraules amb tu, que m’imagino les diferents maneres de xocar amb tu. Només amb la intenció de poder dir-te un “Perdó” o un “Hola”. Però, sento que el 99,99%, jo no t’agradaré. Així que, prefereixo veure’t des de lluny.

Espero no penedir-me mai, però res té sentit. Perquè ja m’estic penedint en tot el moment.

LYN

Et lleves amb la teva precisió militar a les 5 com cada dia, vas cap al teu bany personal i després de la dutxa freda de sempre et disposes a afaitar-te. És en aquest moment quan et sembla percebre quelcom estrany. Quan et mires al mirall per començar a passar la navalla (tu ets un mascle, ho fas amb navalla com tota la vida), te n’adones que els miralls del bany semblen haver-se multiplicat i et veus reflectit infinitament però també de les formes mes grotesques i quasi angoixants que et puguis imaginar, alt, baix, gras, prim, viu, mort, podrint-te enmig del no res, buscant menjar entre deixalles… Et comences a posar nerviós, TU, l’home d’acer… Et passes aigua per la cara per treure la crema i sortir d’allà perquè no t’hi trobes a gust però el cas es que no trobes la sortida per culpa dels infinits reflexos de tu mateix. Et despertes suant t’acomodes en els teus llençols de la millor seda d’importació i et preguntes: què has fet Vladimir Vladimirovitx, què has fet?.

ERIC CID

Març. La Terra s’acosta al Sol a poc a poc, com una verge que busca l’abraçada càlida i lluminosa de l’amant per esclatar en un orgasme de verds, i en una bogeria de colors, que escamparà pel món amb els estols d’orenetes.

Amb la passió arribarà l’estiu, gràvid de fruits i envoltat de cors de cigales i simfonies de grills. Però, ai, l’amant, voluble com són els amants, en acabar l’idíl·li se n’allunyarà. Lentament, amb recança. I la Terra s’anirà desprenent del seu vestit de núvia verda enmig de boscos daurats de melangia. L’hivern li portarà mortalla, feta de glaç i silenci, i, com cada any, li repetirà a cau d’orella l’eterna promesa de resurrecció.

Els canons retrunyen. Retrunyen sempre, cada vegada més a prop…

I potser l’estiu vindrà estèril, potser la tardor durà les mans buides, potser l’hivern romandrà mut.

El món és boig.

MARINA

Aquell dia plovia, plovia molt i ella corria, corria molt, volia sortir d’un forat en el que la vida l’havia endinsat però la pluja que queia per dins del seu cor no la deixava sortir. Ella mai havia imaginat que una tempesta interior la pogués dur a aquell forat on a vegades veia la llum i semblava que veiés la sortida d’aquell pou on s’havia endinsat, però de sobte quan ja estava arribant a la sortida la foscor la tornava a desviar del camí.

Quan va acabar de ploure va sortir l’arc de Sant Martí amb el seu ventall de colors que brillaven com si fos el primer cop que sortia, i ella en veure aquells colors va pensar que s’havia d’arriscar a sortir d’aquella ombra en que s’havia ficat, la vida era massa acolorida per estar sempre en la foscor. Des d’aleshores la seva vida té moltes tonalitats i només plou al seu cor de tant en tant.

Pluja