Em nego a acceptar que només sóc el que em mostren, que això és el que el món veu de mi. Per això els he trencat tots, no en queda cap. Ara sóc invencible! Però en sortir de casa, orgullosa d’haver-los vençut, amb el cap ben alt i una espurna de seguretat desconeguda, em trobo el meu reflex a la porta de vidre del portal, fantasma distorsionat de mirall, que em mostra del que estic fugint. Em refaig, cercant una mica més de força, avui ho aconseguiré. Camino pels carrers, ignorant la noia que em crida des del portal allò que no vull sentir. Però la noia segueix allà, a les finestres, als aparadors…Corro pels carrers, fugint, un cop més, fins que caic a terra, un altre cop. No em fa mal el turmell torçat, sinó l’ànima que torna a trencar-se, la noia em mira des del bassal.
SAHEBE