Pare meu, què és això a que t’aferres tant?
La VIDA? I què és la VIDA, pare?
Quan miro el teu cos, adolorit i cansat. Aquest cos que ha repartit amor. Aquest cos que ha repartit amor. Aquest cos que ha guiat als altres… les llàgrimes vénen als meus ulls. Voldria curar-te, abraçar-te, glorificar-te. Voldria, pare meu, entendre la VIDA, entendre el dolor, entendre la solitud. Voldria, pare meu, sentir que la VIDA no és això. Però aquest cos tant torturat i cansat, em fa sentir un dolor al pit, que ofega el meu crit. La VIDA, pare meu, no és el teu cos al que t’aferres. La VIDA, és això que sento i no es veu. Això que m’alimenta i no menjo. Això, això que està en l’aire, dins nostre i en l’Univers. Això, pare meu, és la VIDA.
La tortuga lleugera