No vaig saber què dir-li.
Em vaig quedar parat, mirant el meu reflex a la finestra, mentre ella s’allunyava carrer enllà per no tornar mai més.
Silenci.
El buit.
I aquella estranya sensació a la panxa que duraria dies.
Només algú
No vaig saber què dir-li.
Em vaig quedar parat, mirant el meu reflex a la finestra, mentre ella s’allunyava carrer enllà per no tornar mai més.
Silenci.
El buit.
I aquella estranya sensació a la panxa que duraria dies.
Només algú
Pare meu, què és això a que t’aferres tant?
La VIDA? I què és la VIDA, pare?
Quan miro el teu cos, adolorit i cansat. Aquest cos que ha repartit amor. Aquest cos que ha repartit amor. Aquest cos que ha guiat als altres… les llàgrimes vénen als meus ulls. Voldria curar-te, abraçar-te, glorificar-te. Voldria, pare meu, entendre la VIDA, entendre el dolor, entendre la solitud. Voldria, pare meu, sentir que la VIDA no és això. Però aquest cos tant torturat i cansat, em fa sentir un dolor al pit, que ofega el meu crit. La VIDA, pare meu, no és el teu cos al que t’aferres. La VIDA, és això que sento i no es veu. Això que m’alimenta i no menjo. Això, això que està en l’aire, dins nostre i en l’Univers. Això, pare meu, és la VIDA.
La tortuga lleugera
El primer que va fer l’Ahmad quan va rebre aquell ninot esquinçat va ser mirar a la noia que li havia donat i preguntar-li, sorprès, si de debò aquella joguina era tota seua. Ella va fer que sí amb el cap i va somriure. L’Ahmad no podia creure la seua sort! A les seues mans tenia el més valent dels cavallers, amb el que podria jugar amb el seu millor amic del centre de menors no acompanyats, el Khalid, a qui li havien regalat un drac verd. A l’Ahmad li sonava la llegenda de Sant Jordi i volia recrear-la tot jugant amb el Khalid, però de sobte unes llàgrimes van néixer als seus ulls, que encara sentien tot sovint la pols d’aquella Síria que va haver de deixar enrere. El Drac, va pensar, no escopiria foc sinó roses i el cavaller escriuria poemes amb la seua espasa.
Morgana
El tren surt atapeït de Catalunya. La pressió dels uns sobre els altres permet un equilibri inestable. Algú baixa a Provença, abans que es reompli l’espai, ocupo el lloc. Amb la vergonya de qui ha donat algun cop de colze per poder seure, miro a terra. No vull veure qui ho mereix més que jo, ni sentir la veu de la meva mare dient que he de cedir el lloc. Em fan mal els peus en les sabates de buscar feina. Sarrià. Algú davant meu amb auriculars i caputxa posada, enganxa un serrell llarg a la finestra. Fa sorolls amb el nas i s’eixuga amb la màniga negra. Baixador. Joventut indefinida. Perd llàgrimes. La Floresta distreu els pensaments obssessius dels qui seiem prop del noi que plora. Valldoreix. Baixo. El seu lloc és buit. A prop, algú somriu.
Lucy
Estirada sobre l’herba, sento la frescor de les fulles humides al clatell, a l’esquena, al tou de les cames. La nit encara manté l’escalfor d’aquest llarg i xafogós dia d’estiu. L’aire dens m’acarona el cos i m’omple els pulmons d’un fluid tebi i amorós. Respiro relaxada, compassant el ritme als pensaments banals que arriben, resten uns instants i desapareixen. Miro el firmament sense veure’l. Un escenari infinit i plaent. De cop, passa un estel fugaç. El cap se m’omple d’anhels inabastables i frustrants que em provoquen un gran desassossec. No ho dubto ni un instant. Tanco els ulls i desitjo amb totes les meves forces no tornar-ne a veure mai més cap.
Oikos
Es planta davant la porta, agafa aire i, en expirar, baixa la maneta i obre l’entrada al santuari. Una dolça olor a tabac i a paper s’escapoleix. La Maria retorna al passat. Encara el veu: El cabell blanc, el posat seriós, elegant amb la pipa a la boca i un llibre a les mans. I aquells ulls tan blaus que en el darrer any, havien canviat la calidesa i l’afecte, per la fredor del gel. Apuja la persiana i el sol il.lumina la cambra que es mostra com sempre; llibres per totes bandes, un escriptori, una cadira, una butaca amb un llum de peu al costat i cendrers arreu. La Maria fa dos mesos que és vídua i ha retirat tot el que quedava d’ell. Només li manca la cambra, guardiana d’una de tantes històries que mai coneixerem.
I, potser, de la seva ànima.
Van Pelt
A la sabana tot passa lentament, sota el sol de justícia la vida no pot córrer massa. Allà vivíem tranquils, tota la família junta. Sempre menjàvem plegats i fèiem llargues migdiades sota l’ombra de les acàcies. Els petits no es cansaven mai de jugar i empipar-nos. Recordo quan sortíem a caçar. Era meravellós veure aquells animals al mig de les planúries o a les fonts d’aigua que tots compartíem.
De sobte, un crit llunyà em torna al present:
─senyora, vigili que la nena no s’apropi tant a la tanca dels lleons!
Tot d’una el meu record s’ha esvaït. Me n’adono que el terra crema, m’aixeco i m’estiro amb mandra. M’apropo a llepar els meus cadells que dormen l’un sobre l’altre i marxo a jeure a l’ombra del mur de la gàbia.
Cronoppio
Vuit trenta d’un matí qualsevol al metro. X entra a la parada Universitat i encén el mòbil. Tot llegint fils de Twitter s’encamina cap a l’andana. Milers de peus marxen en estampida en la mateixa direcció. Milers de parells d’ulls miren per sobre de les mascaretes. Del vestíbul prové una melodia. X passa per davant de qui està tocant. Tot i reconèixer la bona qualitat de la interpretació, pensa que és absurd que algú es posi a allà a primera hora del matí, quan tothom es dirigeix –en mode automàtic– cap a la feina. Llença a l’intèrpret unes monedes, sense aixecar la vista. El tren entra a l’andana. En deu minuts és a Sagrada Família. A l’ascensor que el puja a l’oficina, a punt de tancar el mòbil llegeix a Twitter: “Avui, entre 8 i 10 del matí Anne Sophie Mutter al metro de Barcelona per gentilesa de l’Orquestra Simfònica de Frankfurt”.
Dafne Patroklou
Vuit del matí, el dia és fosc però els ocells omplen de color la grisor. Un cop més em faig l’esmorzar de sempre sense esperar cap sorpresa, avui dia 23 d’Abril. Pero..uiii, timbre. El veí de baix amb un ram de flors? Ohh, què maco! Tantes estones compartides, is love in the air? avui se’m declararà? M’abraça, i de cop i volta, peto a la galta, moro. Començo a tremolar, decideixo llençar-me, peto va. La situació, el meu somni real. Un home s’ha enamorat de mi i el millor de tot, sent jo mateixa sense maquillatge, xandall i sabatilles d’anar per casa. Però què més vull? Morint d’amor cada segon mentre m’abraça asseguts al sofà. No puc demanar res més. Feliç dia de Sant Jordi.
Dreamer
Un de tants