Mentre jo manava que anessin a comprar al mercat, vaig pensar que la soledat i la societat no em podia obligar a fer això. Així que em vaig aixecar i vaig enfrontar el dia com els altres.
Pseudònim: AC
Category Archives: 2019
Mons de paper
Era un diumenge a la tarda, ella era al seu llit escrivint una història. Sempre ho deixava tot per l’últim minut, era força gandula. Ja ho havia intentat diverses vegades però semblava que la inspiració l’havia abandonat per complet. De sobte, del no res, li va venir una idea al cap: “i si cada vegada que escrivim alguna cosa, creem un petit món en algun racó obscur de la galàxia?
Imagina’t, hi ha una Sonya allà que és al seu llit un diumenge a la tarda escrivint un micr…” Però no va poder acabar la frase. Em diverteix fer això, crear i destruir aquells mons quan els personatges descobreixen la seva existència. ̈Però… – vaig pensar – I si de veritat hi ha algú allà, dins el seu altre món escrivint la meva història i quan m’adono d’allò, la història s’acaba?
Imagina’t que hi ha una altra Sonya que és al seu llit escr.. ̈
Pseudponim: Bersonya
L’HOME DEL SAC
Et prometo que mai tornaré a portar-me malament, mama. Mai més, ho juro. He après la lliçó, i tant que l’he apresa! Mai no et vaig creure, quan m’amenaçaves dient que vindria el “coco” si no m’adormia. O que vindrien les bruixes i em portarien sobre les seves escombres a tenebrosos boscos encantats. O el personatge més aterridor de tots: l’home del sac. Algú que va protagonitzar els meus malsons durant molt de temps. Una figura que mai m’ha abandonat fins avui, que he tornat a portar-me malament. Ho sento mama, et juro que no ho tornaré a fer més … si aconsegueixo sortir del sac.
Pseudònim: Sequoia
Secrets que romangueren en un banc
Et trobo a faltar. Trobo a faltar el teu riure alegre, que em transportava a paradisos llunyans, els acudits que només nosaltres enteníem i les converses inacabades. Quan em submergeixo en els records d’una imperfecta però preciosa joventut , no puc evitar sentir v del jo que gaudia de dies sencers al teu costat i que en silenci, pregava a algun deu que li lliurés el secret que ens permetria estar junts fins a la infinitud del temps.
Ja no prego a cap déu, ja no passo dies sencers al teu costat i ja , ni tant sols, sé si els meus sentiments envers tu són recíprocs.
Ara sec en un banc i escric, escric tot el que sento; allò que no et dic per por els mots et transportin en un viatge al nostre passat, et destrossi del tot. Escric que t’estimo.
Pseudònim: Minerva
El silenci
No puc seguir fugint de les coses que preferiria no saber. N’he vistes massa, de coses; he sentit massa crits, he tocat massa sang. Ara m’agradaria arribar a un lloc on tot s’esvaís, així ja no hauria de carregar amb aquest pes. El soroll de les bombes encara ressona en les meves orelles i m’amago cada vegada que em sembla veure l’ombra d’un avió. No puc parlar, la meva mudesa no em permet, expressar tot això que sento. Voldria poder parlar per fer desaparèixer les paraules guerra, mort, enemic, por … Si pogués escriure, ho diria tot en un llibre, si sabés tocar el piano, descriuria tot això amb música, però tampoc puc. El meu silenci és el so del terror.
Pseudònim: Sekiro Solaire
El guardià del temps
Era el guardià del temps. Havia vist generacions senceres passar per davant dels seus ulls: amors amagats, increïbles esforços, meravelloses jugades, alegries culpables, amistats traïdes. També havia vist plors, enveja, odi, fúria, maquiavèl·lics plans, baralles… I tot això es repetia cada any , en un cicle que barrejava el Bé i el Mal, tan pur com l’aire. Tots els protagonistes canviaven, menys ell. Ell era el guardià del temps. Pensava en Pep, el conserge, mentre netejava el vòmit d’en Pau, l’alumne de tercer.
Pseudònim: Sísif
La bibliothèque de mon père
À cette époque-là, on lisait beaucoup chez moi. Ce week-end-là j’avais choisi un livre bleu avec des marques dorées sur son front mais ce que je ne savais pas était que ce livre n’était pas comme les autres. Au moment où je l’ai ouvert j’ai entendu un cri qui provenait du couloir.
Encore une fois j’ai entendu le cri, et cette fois-là il provenait de la bibliothèque. J’ai commencé à courir vers là mais je suis arrivée trop tard, je n’ai vu personne. Mon père est rentré du travail et comme d’habitude avec des bonbons pour moi et nous sommes partis vers le cimetière. Ce jour-là il pleuvait beaucoup, cependant nous avons laissé des fleurs sur la tombe de maman. Je suis allée vers la bibliothèque mais juste au moment où j’allais rentrer dedans, j’ai eu peur, pendant le reste de la semaine j’ai évité la majestueuse bibliothèque, avec seulement ce livre bleu pour me tenir compagnie. C’était le livre dont on m’avait parlé toute ma vie.
Pseudònim: Libena Rosa
NO FUE AMOR A PRIMERA VISTA
Era un día soleado cuando ella llegó a la estación de Sant Cugat, dispuesta a irlo a visitar. Ella volvía a su pueblo después de quince años; aquel pueblo que la había visto crecer. Aquel pueblo en el cual habitaban sus familiares y sus amigos de la infancia. Pero, sobre todo, aquel pueblo donde él se encontraba.
Corrió por la calle de Santa María mientras recordaba la última vez que lo vio: no fue amor a primera vista, sino que su amor se fue formando lentamente tras el paso del tiempo. Él estuvo presente en sus bailes de “Paga-li, Joan” de la Festa Major y en su boda. Y, a lo lejos, pudo reconocerlo. Allí estaba.
El monasterio de Sant Cugat que se alzaba con tanta majestuosidad como siempre.
Pseudònim: Lirio
Mons de paper
@Mcdonaldmog era un home solitari, trist, aïllat, mut fins que un dia va trobar la seva veu al ciberespai. Amb aquesta nova veu l’home coneixia gent, feia amics i parlava dia i nit amb la seva amiga especial @anla69. Si preguntessis als seus contactes et dirien que @Mcdonaldmog sempre era allà, sempre estava en línia. Si no t’ho creus busca’l a Google. A Instagram els seus dotze mil seguidors envegen la seva alçada, els seus ulls, el seu cos, els seus viatges a les Maldives i a Hawaii, la seva feina on ningú sabia com però no parava de fer diners. Però al final des del sedentarisme i la desolació de casa seva @Mcdonaldmog, l’home solitari, trist, aïllat i mut desapareix amb un tall inesperat de corrent que tomba el seu món de paper.
Pseudònim: @cat20
Deep Grey
With the poor light that comes through a hole in the wall I spot the hair clipper. Maybe tomorrow. I close my eyes because I realise I have nothing else to do. How stupid it is to pretend you’re sleeping in order to actually fall asleep. My tense body can’t keep fighting the tiredness.
I have lost track of time. The hair clipper is staring at me. I wish I had done it yesterday. It scares me that when someone isn’t aware of something, it’s simply non-existing. Everyone around me was well aware. I don’t know many people, but they’re enough.
Testing my bones, I try to get up. I feel grey. Not metaphorically, but physically. Before being able to do anything else, I kneel. Regardless of the countless thoughts that cross my mind, my face remains inexpressive. I hold the hair clipper and I think it’s time. But I can’t, because that would mean accepting it.
It’s been over seventy two hours since she kept me prisoner. My body won’t last much longer. I have to do it without thinking twice. I’m done. I rush to the bathroom and I remember I never checked how to turn the hair clipper on. I figure it out. Later my anxiety vanishes, almost as if the hair clipper scared it away. Ten minutes after, I don’t have hair in my head anymore, and I draw a smile on my face.
Pseudònim: AT