Era un diumenge a la tarda, ella era al seu llit escrivint una història. Sempre ho deixava tot per l’últim minut, era força gandula. Ja ho havia intentat diverses vegades però semblava que la inspiració l’havia abandonat per complet. De sobte, del no res, li va venir una idea al cap: “i si cada vegada que escrivim alguna cosa, creem un petit món en algun racó obscur de la galàxia?
Imagina’t, hi ha una Sonya allà que és al seu llit un diumenge a la tarda escrivint un micr…” Però no va poder acabar la frase. Em diverteix fer això, crear i destruir aquells mons quan els personatges descobreixen la seva existència. ̈Però… – vaig pensar – I si de veritat hi ha algú allà, dins el seu altre món escrivint la meva història i quan m’adono d’allò, la història s’acaba?
Imagina’t que hi ha una altra Sonya que és al seu llit escr.. ̈

Pseudponim: Bersonya

Et trobo a faltar. Trobo a faltar el teu riure alegre, que em transportava a paradisos llunyans, els acudits que només nosaltres enteníem i les converses inacabades. Quan em submergeixo en els records d’una imperfecta però preciosa joventut , no puc evitar sentir v del jo que gaudia de dies sencers al teu costat i que en silenci, pregava a algun deu que li lliurés el secret que ens permetria estar junts fins a la infinitud del temps.

Ja no prego a cap déu, ja no passo dies sencers al teu costat i ja , ni tant sols, sé si els meus sentiments envers tu són recíprocs.

Ara sec en un banc i escric, escric tot el que sento; allò que no et dic per por els mots et transportin en un viatge al nostre passat, et destrossi del tot. Escric que t’estimo.

Pseudònim: Minerva

No puc seguir fugint de les coses que preferiria no saber. N’he vistes massa, de coses; he sentit massa crits, he tocat massa sang. Ara m’agradaria arribar a un lloc on tot s’esvaís, així ja no hauria de carregar amb aquest pes. El soroll de les bombes encara ressona en les meves orelles i m’amago cada vegada que em sembla veure l’ombra d’un avió. No puc parlar, la meva mudesa no em permet, expressar tot això que sento. Voldria poder parlar per fer desaparèixer les paraules guerra, mort, enemic, por … Si pogués escriure, ho diria tot en un llibre, si sabés tocar el piano, descriuria tot això amb música, però tampoc puc. El meu silenci és el so del terror.

Pseudònim: Sekiro Solaire

Era el guardià del temps. Havia vist generacions senceres passar per davant dels seus ulls: amors amagats, increïbles esforços, meravelloses jugades, alegries culpables, amistats traïdes. També havia vist plors, enveja, odi, fúria, maquiavèl·lics plans, baralles… I tot això es repetia cada any , en un cicle que barrejava el Bé i el Mal, tan pur com l’aire. Tots els protagonistes canviaven, menys ell. Ell era el guardià del temps. Pensava en Pep, el conserge, mentre netejava el vòmit d’en Pau, l’alumne de tercer.

Pseudònim: Sísif

@Mcdonaldmog era un home solitari, trist, aïllat, mut fins que un dia va trobar la seva veu al ciberespai. Amb aquesta nova veu l’home coneixia gent, feia amics i parlava dia i nit amb la seva amiga especial @anla69. Si preguntessis als seus contactes et dirien que @Mcdonaldmog sempre era allà, sempre estava en línia. Si no t’ho creus busca’l a Google. A Instagram els seus dotze mil seguidors envegen la seva alçada, els seus ulls, el seu cos, els seus viatges a les Maldives i a Hawaii, la seva feina on ningú sabia com però no parava de fer diners. Però al final des del sedentarisme i la desolació de casa seva @Mcdonaldmog, l’home solitari, trist, aïllat i mut desapareix amb un tall inesperat de corrent que tomba el seu món de paper.

Pseudònim: @cat20

Caus avall, avall i més avall, i segueixes caient, sembla que no puguis deixar de caure mai; com si fos un pou infinit, un pou etern. De cop, obres els ulls: és tot fosc, no veus res, fas mitja volta, en busca d’alguna pista que t’indiqui on et trobes, i és aleshores quan molt, molt a la llunyania veus una llum, una llum que parpelleja cada cinc segons, intentes acostar-t’hi, i per molts esforços que facis no hi arribés, sembla que no hagis avançat ni un centímetre. El que ha passat és que has seguit caient avall però més a poc a poc.

I finalment obres el paracaigudes, i deixes de caure avall, t’atures, i mires al teu voltant,  i te n’adones que has perdut els anys corrent i anant de pressa, en busca  d’un somni inviable, sense parar-te a valorar el que tenies al teu costat.

Pseudònim: Dobby

Repartint-nos per l’espai, ni les ombres poden salvar-nos. Has cremat la innocència, incendiat la paciència i degollat els meus llavis. Per això romanc muda davant de l’ensordidor silenci: l’últim que resisteix en aquesta habitació (del qual tu n’ets autor). No m’ha fet mal disparar les flors d’agost, però curiosament les mans segueixen tremolant d’horror al veure’t. I la frustració augmenta per moments a l’estar entre la multitud i no destacar per estar trencada: boja a trossos. Suposo que no sóc l’única mig-esvaïda. Passa el temps i és exasperant no trobar-me. Així que m’emporto llàgrimes i algunes cartes d’amor i em preparo per arribar a l’aire. A l’eteri aire d’abril. Trobo a faltar respirar més del que creia: és assimilar que cada dia m’allunyo més de fer-ho.

Pseudònim: Mockingbird