Trenc d’alba. S’acosta una tempesta. Els núvols amaguen la lluna. El vent bufa amb intensitat sacsejant les branques nues dels arbres. De seguida un ruixat fueteja el finestral de l’alcova. Encara és massa d’hora. Contemplo ensopida la dringadissa de l’aigua contra els vidres, capficada en cabòries sentimentals. He de reconèixer que al meu matrimoni, la flama de l’amor i l’espurna de la passió s’han apaivagat amb el pas del temps. No puc desempallegar-me d’un somriure prenyat de tristesa pel desencís sofert durant anys i panys. Neguitosa, acluco els ulls en un desesperat intent de barrar el pas al dolor que em rosega l’ànima, d’aturar l’angoixa que m’esquinça el cor en saber que ja res no serà com abans, mentre que ell, el beneit del meu marit, jeu adormit a la vora. Apàtic. Impassible. Fred… Aliè a la solitud que experimento. Indiferent a l’aflicció i el patiment d’una dona amargada pel desengany arran d’un lligam conjugal sense esperança.

Pseudònim: David van Beusekom

A la fi he pogut lliurar-me de la sensació abassegadora que comporta el maltractament, tot i patir encara malsons. De fet, he aconseguit trencar les cadenes que em lligaven a un matrimoni ominós. Gràcies a Déu de mica en mica he sabut redreçar la meua vida al costat d’un home que em respecta i m’estima per damunt de tot. Malgrat la recança d’un passat dissortat, el meu cor ha revifat de bell nou i a hores d’ara batega cofoi de joia en un frenètic afany de felicitat.

Pseudònim: David van Beusekom

El temps no passa endebades. En ocasions, els anys són feixucs, atapeïts de tràngols de mal pair, d’altres més lleugers farcits de records afalagadors i emocions fugisseres, que van omplint el sac de la memòria, ordenats o amuntegats, plens de joia, però també d’infortunis i de mals averanys. Tot plegat, són el resum de la meva existència, la vida que un dia els meus pares, estimant-se, van tenir a bé engendrar.

Pseudònim: David van Beusekom

Tots els éssers humans som només un sac de pell que tragina una barreja de sang, ossos i òrgans. Però aquest sac de pell sóc jo, i tu, i ell… tothom n’és un. Malauradament, aquest sac de pell és l’únic que posseïm amb els seus avantatges i inconvenients. Tanmateix, aquest sac de pell alberga un cor que genera uns sentiments més o menys nobles i un cervell on s’allotgen tots els records de la nostra existència. No sé pas si existirà l’ànima, però fins el darrer alè hem de romandre agraïts a aquest sac de pell tangiblement atrotinat, que tanta felicitat ens forneix durant anys i panys. I, sobretot, hem de tenir cura d’ell amb l’esperança de gaudir d’una vellesa digna, perquè de vida, com de sac de pell, només hi ha una i cal aprofitar-la bé.

Pseudònim: David van Beusekom

Es deia Keith. Tenia 13 anys, i un munt de ferides obertes a les mans.
Aquell ferro li havia semblat manejable i dòcil al principi, quasi amigable. Però amb el pas dels mesos semblava que la matèria s’enduria. Es feia més i més pesada, i més hostil. Les seves mans ja no eren mans de nen, sinó d’aquell que ha perdut tota esperança en el futur, però també en el passat. Havia oblidat d’on venia. Era un Keith desdibuixat d’ell mateix, entre el soroll de les màquines i la suor d’aquells homes que esbufegaven. Es deia Keith. Tenia 13 anys, i treballava a les drassanes de Belfast, construint un monstre de ferro forjat i d’acer. Clong! clong! Dia i nit. Un soroll dur i profund, que res podria apaivagar. Al cap i a la fi, aquell era ferro del Titànic. Dur i fred com el gel.

Pseudònim: Joana La Loca

Ahir la vaig veure. Un somriure se’m va anar dibuixant més als ulls que no als llavis. Un somriure de tristesa i malenconia, que mirava més enrere que no pas cap a un futur que em va semblar immediat i inevitable.

La seva figura, tan elegant dins el vestit llarg amb una rosa de sang a l’escot, avançava amb passes decidides i harmòniques sobre dotze centímetres de tacó, fins a arribar on jo era, mirant-la embadalit: la pell molt blanca i el vestit molt negre, com el vel transparent que deixava veure els llavis vermells i aquella mà de llargues ungles, també vermelles, que l’apartà un sol instant.

Em va mirar, seductora i, somrient, decidí seguir caminant.

Pseudònim: Macondo

Un altre cos. Uns altres llavis. Uns altres ulls. No eres tu. Set del matí. Plors. M’n penedeixo. Perquè no eres tu. No ets tu. Ni tan sols sé per què ho faig. Ah, sí que ho sé! Per tapar el buit. Aquest buit que fa 35 anys que és així. Ple. Ningú em va ensenyar que cal deixar un foradet. Aquí. A prop del cor. Perquè poc a poc es vagi omplint. Però de bellesa. No de brutícia. La brutícia per no pensar. Pensar, pensar, pensar. Penso massa. Per què no et mors? Tampoc és la solució. Realment no penso això. Només va aparèixer. Però no vull que et moris. De veritat. No.
Ets. Eres tan inassolible. Les nits se’m van fer eternes l’última vegada. Però van deixar de ser-ho. Un dia, sense més ni més. Van deixar de ser-ho. I aquí m’n vaig adonar. Que jo sóc sense tu. Que existeixo sense tu. Que ningú m’ho va ensenyar, però que aquí estic jo per fer-ho. Per ensenyar-me. Aquest camí. Sense tu.

Pseudònim: Unicornio Azul