T’he somiat i t’he cercat… però mai no hi eres. I m’han dit que no et trobaré… no com t’he somiat; gentil, lliure, atent, fidel i encisador. Però jo sé que els meus somnis no sorgeixen del no res, sinó que beuen de realitats. Volia tant trobar-te! Tanmateix, he arribat a reconèixer els teus antagonistes que, malauradament són molts: altius, suspicaços, egoistes, mentiders, maleducats… I havia perdut l’esperança. Fins avui.

Vull creure que d’alguna forma t’he trobat. No, com desitjaria; no apareixes en un sol home disposat a acompanyar-me en tot el viatge. Hi ets en l’actitud desinteressada d’aquell qui m’ha ajudat, o de l’amic lleial qui m’ha respost des de lluny, o d’aquell altre amb qui hem cercat solucions junts… Potser només hi siguis en breus trajectes de la vida, mentre em segueixes acompanyant sempre en els meus somnis, amor.

Ànimalliure (pseudònim)

Fa mesos que no rep notícies de ningú. Mira per la finestra i veu com la neu ho cobreix tot. Es fa un cafè ben calent i encén la televisió. Unes línies grises i blanques li certifiquen que l’antena s’ha tornat a trencar. Ara no pot sortir, fa massa vent. Es despulla i es posa dins del llit, amb un llibre a les mans i tot el temps del m… un cop a la porta el fa espantar. Surt del llit, es posa la bata i va cap a la porta. L’obre i s’ha de fregar els ulls per convèncer-se que ho està veient bé. Al llindar, una noia sense roba es frega els braços, blavencs, morta de fred. Quan veu l’home, somriu i perd el coneixement. Ell la tapa amb unes mantes i la fa entrar en calor. Al dia següent, el temporal de neu haurà afluixat, la noia haurà desaparegut i, al llindar de la porta, l’home hi trobarà una rosa blanca com la neu.

Pseudònim: Fryluka

Són temps difícils, però per fi arriben bones notícies, malgrat que hem perdut la guerra, el pare torna a casa. La meva família celebra avui un dia especial, la mare farà una humil calçotada per a dinar, i l’Antoni, el meu germà petit, ha escampat les seves joguines per tota la casa en senyal d’alegria, els meus avis també són aquí amb nosaltres, tothom espera amb ansies l’arribada del pare. Però triga massa, ja són tres quarts de quatre i encara no ha arribat, els calçots s’estan refredant i mica en mica l’ambient de nerviosisme és fa més complicat de dissimular. El pare triga però vindrà, diu la mare intentant animar-nos. S’està fent fosc, els homes més endarrerits arriben a la contrada, però el pare no és un d’ells. Poc a poc, els carrers es buiden i la ciutat entra en la penombra. Ja és negra nit quan algú truca a la porta, la darrera esperança, el cor se m’atura, només tinc forces per obrir la porta, però darrere la porta no hi ha ningú.

Pseudònim: L’aviador sense ulleres

Aquella casa abandonada tenia uns enormes arbusts de lilàs carregats de flors, al mur de pedra exterior. No vaig poder evitar desviar-me del passeig central per olorar-les. M’imaginava que el seu perfum em traslladaria a l’època gloriosa que de segur va tenir la casa, una nit d’estiu, una festa al jardí il·luminat amb fanalets…però realment em va transportar a aquella classe de meditació guiada, on la meva ment va viatjar a aquell estany banyat per la llum de la lluna. Tu estaves fora del meu abast, al mig de l’aigua i sabia que tot i que era jo qui t’havia ensenyat a nedar ara cada cop menys necessitaries el meu ajut. Aquell nen que havies estat no tornaria. No em vaig adonar de la força del sentiment fins que vaig tornar “al món real” i vaig notar les meves galtes mullades per les llàgrimes, com avui, en obrir els ulls inundada per aquest sentiment.

Pseudònim: Lilàs

Fa molts anys, una familia molt pobre vivia a Sant Juan dels Ocells. El pare es deia Francesc d’Assís, la mare, Mellerenga i la seva filla, Alosa.Na Mellerenga estava embarassada. Però una nit va tenir un somni molt estrany. Angoixada, va despertar el seu marit i li va anunciar  el seu somni  : el seu bebè tindria ales.Ell va creure que era un malson… El 4 d’octubre, ella va donar a llum un nen  ros com el blat, amb la pell blanca com la neu, amb ulls blaus com la mar, i sense ales. Alleujats, els pares eren molts feliços. Pero, un mes més tard, va aparèixer una ploma blanca. La parella va plorar molt, més encara quan tot el món es burlava del seu fill.Amb molta pena,els pares van decidir d’abandonar el petit en el bosc  de Joana la boja. Aquella muller era original però tenia un gran cor i no tenia contacte amb la gent. Quan va descobrir el bebé, va creure que era un Angel i va donar les gràcies al Cel. El nen va aprendre a caminar i a volar però sempre mirava cap al cel. Als 8 anys, va abraçar Joana amb molt amor,i va envolar-se cap als núvols. Des d’aleshores, cada 4 d’octubre un colom aporta a Joana una ploma blanca del Nen Angel…

Pseudònim: Carla

Tenia una amiga que rebia homes al segon pis d’una cantonada de l’Eixample.

Un dia parlàvem d’aquelles experiències que jo imaginava transgressores i excitants, plenes d’històries que omplirien les meves futures novel·les de personatges prepotents, avis misògins, pobres desgraciats i estudiants de províncies amb fortes càrregues de solitud, de passats de misèries i presents vergonyants.

Ella m’ho va desmuntar amb una única frase:

—Nou de cada deu són amebes…

Pseudònim: Caràcter 141

El Pep i la Carme estaven arrepapats al sofà del saló de casa, abraçats amb els seus dos fills. Miraven tremolosos la retransmissió especial que totes les televisions, mitjans audiovisuals i xarxes socials de la Terra emetien en directe simultàniament i únicament. El dia D i hora H havia arribat. La data era el 30 de Febrer del 2025, a les 12:58:33 hora catalana. Els seus ulls plorosos es van fitar mentre el darrer “t’estimo” sortia dels seus llavis, emmudint-se per sempre més. El Món havia deixat d’existir.

Tres anys enrere, ningú sap com, va començar la febre de l’esport. El fet és que en poc temps es va capgirar la rutina de dones i homes arreu del planeta. Tothom es va posar a fer Mega-Ultra-Trails, Cincathlons i d’altres esports d’alta intensitat. La salut es va disparar, les malalties van desaparèixer, la medicina i indústria farmacèutica es van enfonsar i el tràfic de drogues va caure en picat. Tot el mercat negre es va orientar al tràfic d’armes. L’escalada armamentista entre Orient i Occident va provocar la Guerra Nuclear Definitiva.

Pseudònim: El Petit de Can Tomeu

Et sento, en cada paraula que ell em diu,
quan miro els seus ulls, em pregunten per tu.

La meva pell s’eriça quan et sento,
no puc veure’t, però sé que existeixes.

Et nego, et temo, et busco, et pateixo,
em desvetlles, m’omples, m’inspires.

Somric, ploro, crido, ballo, dubto,
alteres el meu món , sóc teva.

Pseudònim: GinaBozzo