Un nen que es deia Joan estava comprant uns gelats en una botiga al costat del parc. Els va agafar ràpidament i se’n va anar corrent per un caminet que portava al centre del parc, on l’estava esperant el seu avi. El Joan li va donar el gelat i els dos es van posar a parlar durant una bona estona. Unes hores més tard, el Joan va mirar el seu rellotge i va veure que eren dos quarts de vuit del matí i va dir-li que li donés una forta abraçada. L’avi, tot sorprès, li va preguntar el perquè i ell va respondre que la seva mare l’aniria a despertar tot seguit i volia una abraçada seva abans de despertar-se. L’avi li va donar aquesta abraçada i el Joan es va despertar del somni. Des d’aquell somni, en Joan espera el moment d’anar a dormir amb il·lusió, ja que sap que durant la nit, pot tornar a somniar i abraçar al seu avi, que feia poc havia mort.

Pseudònim: chori

La sargantana era un animal molt presumit i que sempre pensaba en la seva bellesa i el seu encant, tant gran era el seu egocentrisme que ningú mai no havia sigut capaç de comunicar-se amb ella. Un dia va arribar al poble un llangardaix que deia ser capaç de enamorar a qualsevol dama. El llangardaix va intentar parlar amb la sargantana pero aquesta va pasar de ell com havia fet amb tots els altres.

Pseudònim: Serafí Aiguesdolces.

Va aparèixer de entre els arbres una figura d’un home vestit amb roba funeraria i mirada melancòlica,va sentar-se al banc a la vora del llac Tosca i va clavar la mirada cap al gran cristal que reflexava el cel ennuvolat i oscur.El cristal transparent i gris va començar a trencar-se formant petites ones que no deixaven veure amb claretat els núvols a través del réflex del llac.L’home va desviar la mirada cap al cel i una gota va penetrar a la seva pupil·la,va rentar-se l’ull,va agafar el paraigues negre i va dedicar unes últimes pregàries al seu fill difunt.

Pseudònim:Niklas Oro

Semblaven quasi les sis de la tarde i jo era en mitg d’un bosc, sense poder orientarme be i sense poder recordar com havia arribat fins aquest.

La meva bici era al terre i notava un mal al cap que em possava nervios. Vaig veure la marca que la bici havia deixat en el fang, seguint la linea amb els ulls fins que s’acabava en una mena de tronc a mitxa alçada, aguantat entre dos arbres,  supossant que aquest era el motiu per el que m’havia caigut de la bici i tot seguit m’havia donat el cop al cap. Al moment vaig recordar la causa per la que fugia a tota presa entre els arbres del bosc i en un obrir i tancar de ulls ja estava sobre la bici fugint a tota presa amb les taronges de la senyora Federica.

 Pseudònim: Gat groc

Un bon matí de divendres, em vaig  animar perquè era l’últim dia, tot estava planejat anava a ser un dia perfecte. Quan vaig arribar al col·legi em vaig adonar que m’havia oblidat la brossa d’esport, així que em van posar un zero. A l’hora de menjar com que era diabètic no em van posar ni pizza ni dònut, però si un bon plat de verdura y una poma… Després d’un dia molt dur en el qual també em vaig descuidar el berenar, em tocava la millor part. Entrenament de hockey. Alleugerat després de mirar que no m’havia oblidat res, em vaig posar tot i vaig començar. No vaig durar més de cinc minuts sense una bola als dents, i amb sang per tot arreu vaig pensar: lo bo es que demà no podrà ser pitjor

Pseudònim: HOCKEYPLAYER2.0

Una antiga civilització deia que el món s’acabaria a causa d’un immens ocell blau, que a poc a poc esclavitzaria a tot el món fent-los predicar curtes frases. Començant pels més joves, els obligaria a repetir les frases dels seus companys amb l’únic propòsit d’escampar-les, a poc a poc aquesta missió serien l’única raó per viure de tot el món.

Si us plau, no caigueu esclaus de Twitter

Pseudònim: Animal

Volaba pel damunt de la ciutat. Feia cinc anys ningú el veia passar, però ara els fora de llei podien observar com “el francotirador” apuntava  al seu front i deixava sortir el projectil per anar a incrustarse entre els ulls.

Els refugiats de Siria arribaven de mil en mil a la ciutat. Les mafies s’aprofitaven d’a questes persones sense sostre i l’única autoritat en la ciutat sóc jo. Amb la meva speeder volo com un cavaller que va a salvar als necessitats.

Pseudònim: Rodrigo Díaz de Vivar

Eren les nou del matí. Faltaven cinc minuts perquè comencès la final de la lliga de bàsket,en el qual l’equip viaró i jugava.Ens hi jugavem el campionat  en un sol partit . No podiem fer cap error! L’entrenador em va dir que els dos primers quarts estaria a la banqueta.Durant aquesta mitja hora estava molt nerviós.Quan l’entrenador  em vadir que un company i jo entrèssim tots dos ja estavem psicologiacament preparats.El tercer quart ens va ordenar que anèssim a la contra i que estiguèssim a la defensiva.Fins que al començar el 4 quart varem anar al contra atac fins que els ultims cinc segons vaig fer un triple i varem remuntar. Erem els campions!! Aquells cinc segons van ser com si no notés rès

pseudònim:JPraPeñ

En Pau com  cada dimarts tenia que anar al lavabo a pendre el medicament. Pero aquell dimarts va ser diferent. Al arribar a clase, no hi trobà a ningú. Desesperat, corrents per tot el colegi com un boig, va trovar una nota en la taula del director.- Et podem veure-. I seguía escribint . -No ens veus ?- . En pau enbogit i, amb una cara com si estigues endemoniat, anar al lavabo, va agafar el medicament i es va adonar  que era un medicament de violadors. En aquell moment es va desmallar i no va tornar a despertar-se mai més.