Feia molt de temps que desitjaven tenir-lo. La mare sempre justificava el seu retard, «són coses que passan». En sonar el timbre, la família s’inquietà. «Al fons!, vigili!, a la cantonada del menjador!». Quan l’acomodaren els pares es retiraren i la nena aparegué i li somrigué. Com l’avi, de façana satisfeta, un bigoti dens. Panxut i de pell clara, poc pèl, i dues orelles que el distingien. El senyor la rebé molt tovament. «Tinc set i gana», li digué la nena. Els bigotis començaren a sonar i ambdós es transportaren a  temps antics. Continuaren coneguent sirenes o homes tornant a casa, cavallers de taules rodones i potser pirates guerxos. «Maricel, el sopar és a taula!». Pam! La nena tancà el llibre, s’abaixà de la nova butaca tocant de peus a terra i acaronant-la, li mormolà mentalment a l’avi: «no marxis mai més».

Dido

Notava com tot començava a donar voltes al meu voltant i em costava aguantar-me dreta. No sabia què m’estava passant, però segur que res de bo. Intuïa que no era l’única afectada. Al meu costat, dues companyes del grup es sentien marejades igual que jo, i vaig veure’n dues més ja al terra. Tenia l’estranya sensació d’estar repetint una escena viscuda abans. Ho intentava però no podia agafar-me enlloc, així que finalment vaig caure jo també. Em van seguir les altres. Llavors, des del fons de la pista, es va sentir un fort crit:
-Strike!

Pseudònim: Punt i seguit

El brogit ensordidor havia esdevingut un silenci fred, distant, amb la seva respiració entretallada com a única acompanyant. Es va apropar sigil·losament a la porta. No sabia ni què fer ni què pensar. Va deixar amb molta cura el mòbil perquè la tremolor de les mans no li fes caure. El llum estava apagat, així que tan sols es guiava per la poca claror que entrava per la finestra que tenia al davant. Va enganxar amb molta cura l’orella a la porta. Semblava sentir-se un murmuri i un fregadís de claus a terra a l’altra banda. Estava tan nerviosa que les ganes de plorar l’aclaparaven. L’olor que traspassava per l’escletxa de la porta era molt peculiar, barreja de flors seques amb, probablement algunes restes de menjar. El crit de l’altra band la va treure de la seva concentració i, sense poder evitar-ho, li va lliscar una llàgrima.

Vanjor78

La meva ciutat ,Sant Cugat del Vallès, és una ciutat amant de les arts, acollidora i integradora. Ho vaig saber quan vaig començar a cantar a la Coral Sant Cugat del CMSC el 2010.

La Coral la van fundar el 1975 una colla de criatures que tenien un gran director, el Mestre Xavier Azqueta. Aquelles criatures s’han anat fent grans, però tenim l’orgull, a la coral, que n’hi ha algunes que segueixen venint a cantar, mantenen la bona veu, l’esperit inquiet i les ganes de superar-se, mantenir-se integrats en la societat i acullen els nous cantaires amb amistat i simpatia. Com ja heu comptat la Coral Sant Cugat del CMSC ha fet 40 anys Us convidem a tots sancugatencs/es a acompanyar-nos en el nostre aniversari. En volem fer 40 més!!!

Pseudònim: Xisca

Fa hores que intento dibuixar traços dignes de no ser esborrats, però la goma guanya la partida en cada línia que intento inventar. ¡ La creativitat m’ha abandonat ! No sé en què esbós la vaig perdre , no sé en quina hora silenciosa es va amagar de mi. Miro i torno a mirar aquesta pàgina en blanc desitjant que em parli d’aquell rostre desconegut, d’alguna mirada perduda en aquest buit, d’aquella somriure que desperti els meus sentits.

Res .

Torna li dic ; vull inventar- te, vull tornar-te traç, vull fer-te quadre, vull convertir-te en art, vull omplir amb tu aquest letàrgic abisme. Li parlo i té la gosadia de no contestar-me.

A on ets ? Creativitat, a on t’has anat? Ara mateix la goma d’esborrar és el meu pitjor enemic.

Pseudònim: Nuna

Cap retenció de trànsit de casa fins a l’aeroport. Facturo l’equipatge sense cap tipus d’inconvenient. El vol, placidíssim, estic segur que la tripulació sumava hores i hores de vol.  Trobar un taxi que em portés a l’hotel fou empresa fàcil. Ho vaig comprovar després, i no em va enganyar. El trajecte era el més curt possible.  L’habitació donava a l’avinguda principal, cosa que em permetia  tenir un continu fascinant espectacle de pas de persones i cotxes durant tota la jornada. Però només tancar les cortines, cap problema per agafar el son fins que, per la dinàmica corporal, em despertava essent conscient que estava en el millor dels mons. No em van deixar que obviés les especialitats culinàries locals. Tot a un preu irrisori, perquè, ara, poca gent gasta en escapades de cap de setmana (El desitjable dels viatges és, ben adequadament, poder-los relatar)

Pseudònim: La casa del copy

Vinga, compra-li la rosa d’una vegada! Avui és Sant Jordi i a les dones boniques els agraden les roses. I ella és tan bonica…! Té la pell de porcellana i un bé de Déu de rinxols daurats que li cauen damunt les espatlles, i uns ullets blaus, tan nets i lluents… Vaja, t’estàs posant bavós, com diu la mare. És que ella no la coneix. Encara que ja saps el que dirà: “Segur que només vol els teus diners, i el pis, i fer-te anar com un ninot, com totes. Tu el que vols és deixar-me sola, babau!”. Ah, però aquesta és diferent, li agradarà a la mare. És dòcil, desinteressada, tranquil•la, mai una mala paraula. Sembla que per fi has trobat la dona de la teva vida, la que sempre et serà fidel. Ja has arribat on sempre t’espera: aquí la tens, amb el seu posat elegant, ben quieta a l’aparador. A veure si el maleït botiguer no et fa fora com cada dia i pots donar-li la rosa. Que avui és Sant Jordi!

Pseudònim: Strauss

El paisatge era meravellós. Jo somiava amb poder veure els elefants i les girafes. El pare també estava feliç amb aquella aventura; sovint em regalava un somriure i m’explicava alguna cosa dels animals o de les plantes que veiem per la finestra. La mare però, no s’ho passava tant bé; penso que estava cansada d’un viatge tan llarg, de les caminades, del sol… i, encara que no ho deia, diria que tenia una mica de por dels animals. Ens acostàvem a la zona més protegida d’aquell immens parc; cada cop les reixes eren més grans i ja podia veure els guardaboscos. I va ser justament allà, quan vam baixar de l’autobús i ens vam unir al nombrós grup que esperava veure els lleons, quan ho vaig sentir per primer cop: Refugiats! Llavors vaig deixar de saber en quin costat de la reixa estava.

Pseudònim: Naïm

Thomas era un home corrent que encaixava a totes les estadístiques: cabell negre com el 83,7%, ulls marrons com 9 de cada 10, 1’75 metres entrant de ple a la mitja. No hi havia en ell cap tret que el diferenciés. Per a molts seria un motiu de queixa, però per a la seva professió era una benedicció. Es sentia tan segur que pels seus “reintegraments” bancaris no feia servir la molesta mitja de nylon o la clàssica màscara del 40è president dels EE.UU. Fins i tot, mostrant un acurat sentit de l’humor, s’havia presentat voluntari a algun reconeixement policial. Però un bon dia la seva gosadia el portà a fer el següent i segurament l’últim cop a un indret allunyat. Emmanillat al darrere d’un cotxe patrulla mirà als encuriosits descobrint que allí trencava amb totes les estadístiques. Thomas, amb número 98752 de la fitxa policial, era ara un home diferent.

Pseudònim: Ronald Wilson

Tot i que no em trobo gaire malament m’haig d’asseure en una cadira. Sembla un mareig qualsevol però no m’he empal·lidit, només se’m ennuvola la vista. Al meu voltant veig rostres de preocupació i, de sobte, em trobo en un cotxe. No sé pas com he sortit de casa ni com he arribat fins al vehicle. Segueixen apareixent cares que em pregunten si em trobo bé. Els hi responc que sí, però noto com perdo força a les cames, braços i boca. Una llum potent i difuminada m’il·lumina directament als ulls, però no m’hi cega. Sóc en una sala on tot és blanc: parets, llit, la bata de l’home de la llum… Torno a pujar a un cotxe, però no és el d’abans. Vaig amb gent desconeguda que duen bata blanca i ressona una sirena. Em desperto en un llit d’hospital, entre rostres somrients. L’home de blanc és un metge que diu que he sobreviscut a un ictus.

Pseudònim: El renascut