La seva frustració és com un tros de roba que es va foradant, en cuses un forat i en surt un altre i així, a poc a poc es van posant els pedaços. Com una paret que cau i que cada dia s’ha de construir de nou. Reconstrucció del què, una vida de lluita per la igualtat, ha anat deixant pel camí; la recerca d’una fita encara impossible per les dones. Ara, però, sent a dir que el millor està per venir, i disposada a abandonar aquest victimisme, surt al carrer i es dirigeix al congrés de ginecologia al que l’acaben de convidar. Allà escoltarà com una vintena d’eminents científics, tots ells del gènere masculí, dissertaran sobre el part sense dolor, i amb les seves veus autoritzades, conclouran que parir és com un orgasme. I trista, inconformista i malhumorada tornarà a reconstruir aquella paret i a cosir aquells forats sense que la vida li doni treva.

PSEUDÒNIM: Guiomar

A la llum del capvespre li agradava d’anar a passejar pel jardí, agafada de la mà del pare, sentint al seu costat la seva presència forta i tendra a la vegada.

Quan passaven a la vora dels tarongers li demanava que li abastés una fruita, ell estirava el braç, la collia, la hi oferia i ella la pal·ladejava calenta encara pel sol de la tarda.

Però el millor era quan arribaven al gronxador i ella s’hi asseia mentre el pare li anava donant petites empentes que feien que se sentís com volant per sobre dels arbres del jardí.sentint el vent a la cara.

“T’ensenyo de volar” – li deia tot somrient

I el vent besava la cara i els cabells de la nena fent-la sentir com un ocell cel enllà.

PSEUDÒNIM: Mafalda

Va obrir la porta lentament, no volia que res despertés la seva filla i abans d’acostar-se al bressol va mirar amb complaença tota l’habitació, els prestatges plens de joguines, l’armariet de color blanc amb dibuixos a les portes… va fer un profund sospir de satisfacció i es va atansar molt a poc a poc al bressol. La nena com si pressentís la presència de la mare va obrir els ulls, uns ulls de color de mel, rodons molt rodons. -Que bonica és!- va pensar la mare i mentre l’acariciava no va poder evitar recordar tot el que havia lluitat per tenir-la i la nena com si volgués expressar el seu agraïment va començar a bellugar descompassadament  braços i cames. Ella li va agafar les manetes i les va omplir de petons. Aleshores la nena li va fer el millor regal que podia fer-li. Entremig  dels llavis carnosos, petoners, suaus, de seda.. va aparèixer:  la rialla.

PSEUDÒNIM: Agost

Recordo bé que a aquell barri tot semblava ombrívol…Els seus carrers despreníen olor a miseria i soledat… En canvi, la vida sorgía per tot arreu, fins i tot del lloc menys insospitat…D’un local molt antic que ara s’havia transformat en un bonic Bar. D’una petita Pizzeria a on servíen porcions de pizza sense parar, al ritme de la música… Pintors veníen les seves obres d’art amb carinyo, com pastissets acabats de sortir del forn… Vaig pensar en tornar a casa pero alguna cosa em va dir que et trobaria allà… I així va ser. T’agradava barrejar-te amb lo més baix, i ‘imaginar’ que la teva vida no era tan dolenta… Em vas dir: -“No tornis a marxar… em sents…!? Queda’t amb mi… per sempre…!” – “’Per Sempre’ és molt de temps…” – Vaig respondre. –“Però t’estimaré fins l’últim dia que pugui recordar-te…” – Tu vas dir: -“Llavors recorda’m per tota l’Eternitat…” – Y així va ser.

PSEUDÒNIM: Madeva

-Cinquanta-quatre en tens, tu? Aquesta, seixanta, oi Vicky?

I assenyala la dona de mirada absent i nineta esquerra hiperdilatada que seu a la butaca. Les altres cinc persones, amb qui comparteix sala prequiròfan, s’han abrigat amb una manteta. Ella, en canvi, llueix els braços molsuts que surten de la camisola amb què l’han abillat. De tant en tant, remou el peu dins el peüc verd, però no diu res. El seu acompanyant no s’ha tret ni el barret ni l’anorac i, de mica en mica, desgrana la seva vida a l’acompanyant de l’àvia de vuitanta-quatre anys a qui avui, també, extirparan les cataractes.

-Estem els dos sols, oi Vicky? Els meus fills no volen venir a veure’ns i els d’ella, tampoc.

La Vicky continua ull presa fins que el portalliteres ve a buscar-la. Capcot, l’home surt per la porta batent, jugant amb el barret entre les mans.

PSEUDÒNIM: Leila

Faltaven menys de dues hores per marxar de cap de setmana. Havia de preparar la maleta i imprimir la reserva de l’hotel. Tenia el temps just per fer tot. Seria la primera vegada que li’n sobraria. De sobte, truquen a la porta. Era un dels veïns de l’àtic. Obro la porta o no? – Es preguntà-. Mirà el rellotge i decidí atendre al veí. Sense adonar-se’n la conversa sobre les futures reformes s’allargà. Ja no quedava temps per anar calmat si no volia arribar tard. La darrera vegada ella s’enfadà molt i va prometre que mai més l’esperaria. Recollí les coses tan ràpid com va poder, replegà la camisa i els pantalons i les col·locà dins de la maleta de mà. Les ulleres de sol i la reserva de l’hotel les portava a una de les mans ja que l’altra duia les claus i el mòbil. Al carrer decidí trucar a la Marina però, el mòbil estava descarregat. El pànic s’apoderà d’ell mentre pensava què faria.  Buscà una cabina.. Va entrar dins per trucar, però monedes no tenia, mentrestant a l’exterior un SEAT Leon apareixia….

PSEUDÒNIM: Estilogràfica