Volia follar-me-la. Oh, sí. I tant. Anava a la meva classe, els dos fèiem Turisme i començàvem aquell any. Volíem estudiar, ser lliures, tenir una feina estable i moltes fantasies que, a hores d´ara, encara no vam poder aconseguir algunes d´elles.

Més jove, però no més inexperta que jo. Una puta, com qualsevol altra tot i que ella era especial. Ens vèiem cada tarda, mirades que quedaven en… Ningú dels dos ho sabia.

Va ser a casa meva, mentre repassàvem per l´examen d´anglès. No he tornat a saber d´ella. Segurament, ara mateix sigui la dona d´algun alt executiu del sector hoteler.

Pseudònim: Bai

No sabia quant pesaria el teu amor. I com poder pesar en grams les nits sense hores? O com mesurar un plor que no cessa, més enllà de la mandra a sortir descalça del llit, a plena matinada, i venir a abraçar-te i a fondre tots els teus fantasmes. Com es fa per entendre la mesura d’això? No ho sabia llavors, perquè tot era nou per nosaltres dos. Era nova l’olor dels llençols que posàvem junts per primer cop. Tant nova l’enyorança per un món d’innocència, el meu, que ja no tornaria. O tant nova la por a ferir-te, la por a no saber-te compensar en l’alegria que somniaven els teus ulls desperts, en buscar-me neguitosos. No sabia quant de molt pesaria el teu amor. Un amor tan pur, tan sòlid, tan miraculós, com el teu.

Fill meu.

Pseudònim: Joana Petita 

Arribo massa aviat: un quart d’hora abans de la reunió. M’han conduit a la sala d’espera que m’ha semblat inquietant, o potser la inquietud la porto jo  del carrer.

La carta que he rebut presagia males notícies. Els quatre que també esperen asseguts a la sala deuen haver rebut la mateixa notificació solemne i severa. La cara fosca que fan deu ser la meva.

“Ha de comparèixer a les 10:00 en punt al carrer Molí 27, 3a planta, amb el benentès que  la seva absència equival a acceptar les conseqüències  que se’n derivin.”, deia la nota

S’obre la porta amb violència i tots fem un bot a la cadira.

“Senyor Farré!” . Aquest soc jo. M’hi atanso amb por.  Si en surto ja us ho explicaré

Pseudònim: Cal Cinto

Crido, però ningú no m’escolta, obro els ulls, no puc recolzar els peus. On sóc? No sóc enlloc, sóc a tot arreu, existeixo en els records i sentiments de qui gosa pensar-me, parlar-me, llegir-me en converses, còpies de seguretat. Aquell dia, com tants altres, tenia pressa, mil coses a fer, pendents, com sempre la vida a corre-cuita. Em lligo el cabell, comprovo que porto la carpeta al seient de darrere, la bossa d’entrenament, contesto el whatsapp avisant que arribo tard, fixant-me, sobretot, en no saltar-me cap semàfor ni sortir-me del meu carril, sempre molt considerada. Ràpidament escric: Arribo… miro a la carretera … una mica… cop d’ull a la carretera…tard!  La vida a corre-cuita, no mimem el moment, que important la immediatesa, mil coses alhora, les noves tecnologies, nous ritmes que, en ocasions, impedeixen seguir corrents.

La mà de la inconsciència em tapa la boca, m’arrenca l’ànima, la vida, aquella mà que escrivia el whatsapp dient que feia tard. Comprovo el doble tic. S’ha enviat.

Pseudònim: ASC