El silenci s’havia instal·lat dins seu com un virus fatal. La Glòria no gosava obrir el llum, ni córrer les cortines, no gosava sortir del llit i menys, al carrer.  Els embolcalls dels bombons s’amuntegaven sobre el terra sense que a ningú li importés. Només podia continuar menjant-ne un darrera l’altre, sense  pensar, submergida en un estat absent del que no es volia recuperar.  Cada cop se sentia pitjor i una pregunta li ressonava dins el cap: -“Per què viure, si no puc menjar el que més m’agrada?”.  La Glòria, immersa en el seu món,  temptant la seva obesitat, no era capaç d’afrontar el repte de canviar el seu ritual diari.

Un 23 d’abril, la caixa de bombons va caure al terra sense fer cap terrabastall, mentre el millor dels seus somriures aflorava en l’expressió de la Glòria que havia aconseguit el que més havia desitjat: una dolça mort.

Marblau

Havia estalviat durant mesos per pagar aquell viatge, i quan vaig reunir els diners, un amic del meu germà em va aconseguir els papers per embarcar. El dia abans de marxar em vaig acomiadar de la família i els amics. La mare em va donar una bosseta amb fulles de osang per protegir-me durant el viatge. L’avi em va dir amb ulls plorosos que el pare estaria orgullós de mi. Els meus germans em van abraçar emocionats i una mica envejosos de que fos jo, el més petit, el que emprenia aquella aventura.

Aquella nit vaig anar sol fins la platja on m’esperava el vaixell. Em va estranyar que ens fessin embarcar de nit i que ens prohibissin portar res més que una motxilla. Quan vaig trepitjar la coberta, una vintena de nois arraulits al terra em van mirar amb cares de por i fred…

Seguir recte o tombar a l’esquerra? Tombar a l’esquerra. Li feia gràcia pensar que en deixar enrere l’enforcall una altra imatge seva hauria decidit seguir recte, potser a un altre pla no perceptible. Això ho feia a cada cruïlla, nus, desviació o cantonada i després de 15 minuts dibuixava tot un entramat de trajectòries de diferents colors definides en plans que sempre el tenien a ell i les seves decisions de variable i que, superposades, creaven allò que ell anomenava el “Metro del Jo”

A la línia 3 mirava aparadors, a la 7 era a un cafè, a la 13 és perdia dins els ulls d’una estranya. Ell, però, sempre viatjava a la 1, la sensible; mentre es preguntava si d’altres vagons no serien millors. Era aleshores quan tornava al joc de les notes mentals. Nota mental: “Comprar màquina de diapositives. Res millor per canviar de pla.”

El formigot

Fa molt i molt temps, tant que fins i tot els més vells no ho recorden, una colla de nens va trobar un camí alegre i segur que els duia del poble a l’escola. Al principi hi passaven quatre, però poc a poc, any rere any, més i més nenes i nens feien drecera per aquest màgic camí, que creuava fàcilment la riera i els portava entre flors i cultius, farigola i romaní, cada matí cap a escola.

Vet aquí que pares i mares també començaren a passejar amb els més petits pel camí, i així més i més gent del poble en gaudia, tot passejant el ca, o els més agosarats fent jogging.

Un bon dia, quan els nens feien vacances, el camí s’entristí i se’n va anar. Ara, quan arribi el dia de tornar a escola, per on passaran tots aquests nens, fills i germans de tots els nens que, al llarg de vint anys de la meva memòria han passejat i corregut, a peu i en bicicleta pel camí que ja no hi és?

Si algú en té notícia, per favor digueu-ho ben alt, a molts ens agradaria tornar lo a trobar!

El Caminant

Començava el dia malament. Mai havia sigut supersticiosa però just aquell matí, al posar el peu descalç al terra i sentir la fredor intensa de la rajola, va comprendre que tot aniria malament. Va recollir-se el cabell sense esma, com desestimant qualsevol possibilitat de tenir un dia feliç. A fora el carrer respirava un aire fred i humit i els núvols es projectaven amenaçadors sobre les cases. I a sobre plourà!- exclamà enfadada. El fred de la rajola. El fred del carrer. El fred s’havia instal·lat dins seu. Va pujar al bus trista i va seure al costat de la finestra, amb el front recolzat al fred del vidre. Com si així volgués acabar de submergir-se en el glaç d’aquell dia. De sobte la ràdio del bus va fer ressonar More than words, la seva cançó preferida. I la veu dolça de la periodista que convidava a escoltar-la trencà el gel. Aquell prometia ser, sens dubte, el millor dia de la seva vida.

Sol d’Agost

Cos de justa mesura, ben fet, tendre, llatí, besat, avançava, decidit i silenciós, sobre el terra acabat de polir. A primera hora matinal, la calitxa pesava sobre la ciutat, que anava prenent color. Des del finestró, la visió dels terrats era ombrívola. Les sortides exteriors d’edificis rònecs, sempre fascinants. A manera de sortida envers cap lloc. En concret, una lluminària gastada era oblidada, encesa per joves que, escasses hores abans, havien pujat a fi de, sobre es paper, passar temps en nit d’agost. Nois i noies, de cossos gastats, que fregaven la maduresa sense abandonar gairebé l’adolescència. Diversió no límit. La suma de converses havia abocat, amb permís del vent, a un soroll confús, interrumpit per un xiscle d’esglai: un suicidi? Els terrats amaguen. Espai, també compartit, mirador inversa, trencat, d’accés difícil, en contínua degradació. Cada terrat és història viscuda. Lucía va tancar les cortines. Havia arribat l’hora de dormir.

La casa del copy

Bases dels concursos de microrelats i micropoemes de Cugat.cat. 6a edició