La cita prèvia

Ràpid, ràpid. Les 19:00. Buf! Quina em poso la vermella o la negra? Va, que en mitja hora ja vindrà a buscar-me! La negra, que em ressalta més l’escot. .” Love is in the air, nanananana”  Pantalons o faldilla? Faldilla. Avui toca ensenyar cuixa. Merda! El maquillatge? On és?  Les 19:15. Les sabates? Hum… Aquestes no, que l’últim cop em van fer butllofes. Millor les roses.  Els sostens. .” Love is in the air, nanananana” La colònia, la bona. Maurici, Maurici! Serà una gran cita. Coll de sabates, quin mal! Les 19:29! Una mica de perfum. Estic boníssima! Les claus, les claus. Ai el rímel! Ara sí que ja baixo.”Love is in the air everywhere, I look around ,Love is in the air ,Every sight and every sound”. M’assec al banc de la porteria. Em trec les sabates. Han passat dues hores i res El trucu. El  telèfon del Maurici no deixar de repetir-me  El móvil al que llama esta apagado o fuera de cobertura.

Madame Bovary

The legend of Saint George

Once upon a time, in a castle of a small town, there lived a king, a queen and a princess. Not too far, there lived a dragon in a cave of a mountain. That dragon was black, big and ugly. Every day, he ate a person and all the people of the town were scared. One day, the dragon wanted to eat the princess. He caught the princess and took her in his cave. But at that moment, arrived to town a knight: St. George. He went with his white horse to the cave to save the princess. After, he entered in the cave and with his spear he killed the dragon. The blood of the dragon fell to the floor of the cave. From the dragon’s blood grew a rosebush and from that rosebush a beautiful red rose. Saint George took it and gave it to the beautiful princess as a proof of love.

Once upon a time

I see two or three birds in the sky. Also I see a dragon, following them, spitting flames. A big fish appears suddenly and I don’t care about the poor birds because it is bigger and wonderful. The next thing I see is Nautilus and a big dolphin beside it. Where is Nemo? I suppose he missed his submarine.

Instead of submarine a small plane arrives and falls out of the sky. I am sorry about that, maybe people will not survive.

Leafs of trees moves because of the wind and I hear a cat meowing. I close my eyes and everything disappears. I cannot see anything but I know if I open my eyes I will see more fantastic things. I really love spring clouds. You imagine whatever you want and nobody says a word.

 

Rosita Roja

Mira’m

Abans d’anar a dormir, aquesta nit, quan estiguis estirada en el llit, relaxada, i ja mig adormida, vull que pensis amb mi. Pensa amb mi i imagina que pots volar. Que no peses res i que si vols pots flotar en el aire amb tota tranquil·litat. Et sents segura i tranquil·la. Pots volar i deixar enrere tots els teus problemes i preocupacions. Imagina-t’ho. Que gran sensació, no creus?

La pròxima vegada que em vegis recorda aquesta sensació i així voldràs dir-me la veritat. Perquè quan dius la veritat et treus un gran pes de sobre.

Jo et diré “Hola” i et sentiràs com una ploma. Lleugera, ingràvida, gairebé inexistent…

Pensa en el que t’he dit. Vola.

Rosita Roja

Thinks that may not pas

I went to Ireland last winter. There it was cold and it was raining a lot. I was alone in a street on Dublin, at the centre city. I was afraid and very cold. There wasn’t any light and all was dark. A huge figure was coming very fast to me. I didn’t know what to do. The huge figure was a big monster with a horrible face. I didn’t know what to do so I closed the eyes. Then when I opened I was laying in my bed. I was safe and it was only a nightmare.

The night at sky

On the sky, there are little lights,

They are there since the Earth appeared,

Shining all together like beautiful pearls.

They disappeared when the day started,

But I know they will come back every nights.

I’’ll know that when I’m dead,

They will be still like my memories.

As the way as they were when I lived.

Wonderful sparkles,

The night on sky, has just started!

Dreamer

Silenci

El silenci de l’habitació va aconseguir paralitzar els seus pensaments. Únicament hi havia al centre una taula i dues cadires. Les seves parets fredes i un trist color gris era l’únic que acompanyava el mobiliari. Escoltava el ressò de la seva pròpia respiració i els batecs del seu cor eren constants i ferms. Mai hagués imaginat estar asseguda en un lloc com aquest. Va intentar posar les mans damunt la taula però el dolor als canells ja era gairebé insuportable. La porta es va obrir lentament. Va entrar el mateix home que feia tan sols uns minuts l’havia portat fins allà. Es va acostar cap a la taula, la va mirar i va deixar una fotografia. Ella va observar la imatge detingudament. Era una jove parella: ell noi portava una petita maleta i la noia un preciós ram de roses vermelles. Va intentar recordar on els havia vist abans.

 

Vanjor78

Salvador Espriu se’n va al cinema

Avui he vist el llibre de poesia de Salvador Espriu d’Edicions 62, que fa molts anys vaig comprar, a la part alta de la llibreria de casa. M’he posat a fullejar-lo i he trobat un petit tresor

A la pàgina 518, com si fos un punt de lectura, hi havia una entrada del Cine Euterpe intacta. El cine Euterpe de Sabadell ja no existeix. L’entrada està segellada amb una data en tinta blava i s’hi pot llegir: “31 de Marzo de1970”!

“…. Com és llarg d’esperar/ un alçament de llum en la tenebra!””, diu el poeta en aquesta pàgina.

Era, doncs, l’any 1970 quan l’Espriu i jo anàrem al cinema. Què devia pensar llegint aquest poema? L’any 70 encara era de nit.

Euterpe

La caixa de bombons

El silenci s’havia instal·lat dins seu com un virus fatal. La Glòria no gosava obrir el llum, ni córrer les cortines, no gosava sortir del llit i menys, al carrer.  Els embolcalls dels bombons s’amuntegaven sobre el terra sense que a ningú li importés. Només podia continuar menjant-ne un darrera l’altre, sense  pensar, submergida en un estat absent del que no es volia recuperar.  Cada cop se sentia pitjor i una pregunta li ressonava dins el cap: -“Per què viure, si no puc menjar el que més m’agrada?”.  La Glòria, immersa en el seu món,  temptant la seva obesitat, no era capaç d’afrontar el repte de canviar el seu ritual diari.

Un 23 d’abril, la caixa de bombons va caure al terra sense fer cap terrabastall, mentre el millor dels seus somriures aflorava en l’expressió de la Glòria que havia aconseguit el que més havia desitjat: una dolça mort.

Marblau

L’orgull de la família

Havia estalviat durant mesos per pagar aquell viatge, i quan vaig reunir els diners, un amic del meu germà em va aconseguir els papers per embarcar. El dia abans de marxar em vaig acomiadar de la família i els amics. La mare em va donar una bosseta amb fulles de osang per protegir-me durant el viatge. L’avi em va dir amb ulls plorosos que el pare estaria orgullós de mi. Els meus germans em van abraçar emocionats i una mica envejosos de que fos jo, el més petit, el que emprenia aquella aventura.

Aquella nit vaig anar sol fins la platja on m’esperava el vaixell. Em va estranyar que ens fessin embarcar de nit i que ens prohibissin portar res més que una motxilla. Quan vaig trepitjar la coberta, una vintena de nois arraulits al terra em van mirar amb cares de por i fred…