Ho hauria fet tot per tu. Hauria viscut a les catacumbes de París, hauria treballat al camp de concentració d’Auschwitz, hauria mort per tu. Els paradisos artificials de Baudelaire haurien sigut menys addictius i la terra promesa de Yahvé menys desitjable que agafar-te de la mà; mai no l’hauria soltada. Tu emanaves la llum que hauria envejat el mateix Inti. Un bes teu em feia recordar els millors versos de Neruda. A l’interior dels teus ulls es trobaven els canons d’Espronceda i el verd de Lorca; amb ells em miraves i feies que el temps s’aturara. Sense les teues carícies mai no hauria descobert l’Atlàntida, l’Olimp, Icària, Oz… El teu riure alegrava el mateix Kierkegaard. La teua veu fou el més gran que mai no va poder escoltar Bethoveen.

Tu ja no hi ets. Ells tampoc hi son, com tampoc hi seré jo. Però he sigut… Amb tu.

Ràpid, ràpid. Les 19:00. Buf! Quina em poso la vermella o la negra? Va, que en mitja hora ja vindrà a buscar-me! La negra, que em ressalta més l’escot. .” Love is in the air, nanananana”  Pantalons o faldilla? Faldilla. Avui toca ensenyar cuixa. Merda! El maquillatge? On és?  Les 19:15. Les sabates? Hum… Aquestes no, que l’últim cop em van fer butllofes. Millor les roses.  Els sostens. .” Love is in the air, nanananana” La colònia, la bona. Maurici, Maurici! Serà una gran cita. Coll de sabates, quin mal! Les 19:29! Una mica de perfum. Estic boníssima! Les claus, les claus. Ai el rímel! Ara sí que ja baixo.”Love is in the air everywhere, I look around ,Love is in the air ,Every sight and every sound”. M’assec al banc de la porteria. Em trec les sabates. Han passat dues hores i res El trucu. El  telèfon del Maurici no deixar de repetir-me  El móvil al que llama esta apagado o fuera de cobertura.

Madame Bovary

Abans d’anar a dormir, aquesta nit, quan estiguis estirada en el llit, relaxada, i ja mig adormida, vull que pensis amb mi. Pensa amb mi i imagina que pots volar. Que no peses res i que si vols pots flotar en el aire amb tota tranquil·litat. Et sents segura i tranquil·la. Pots volar i deixar enrere tots els teus problemes i preocupacions. Imagina-t’ho. Que gran sensació, no creus?

La pròxima vegada que em vegis recorda aquesta sensació i així voldràs dir-me la veritat. Perquè quan dius la veritat et treus un gran pes de sobre.

Jo et diré “Hola” i et sentiràs com una ploma. Lleugera, ingràvida, gairebé inexistent…

Pensa en el que t’he dit. Vola.

Rosita Roja

El silenci de l’habitació va aconseguir paralitzar els seus pensaments. Únicament hi havia al centre una taula i dues cadires. Les seves parets fredes i un trist color gris era l’únic que acompanyava el mobiliari. Escoltava el ressò de la seva pròpia respiració i els batecs del seu cor eren constants i ferms. Mai hagués imaginat estar asseguda en un lloc com aquest. Va intentar posar les mans damunt la taula però el dolor als canells ja era gairebé insuportable. La porta es va obrir lentament. Va entrar el mateix home que feia tan sols uns minuts l’havia portat fins allà. Es va acostar cap a la taula, la va mirar i va deixar una fotografia. Ella va observar la imatge detingudament. Era una jove parella: ell noi portava una petita maleta i la noia un preciós ram de roses vermelles. Va intentar recordar on els havia vist abans.

Vanjor78

Avui he vist el llibre de poesia de Salvador Espriu d’Edicions 62, que fa molts anys vaig comprar, a la part alta de la llibreria de casa. M’he posat a fullejar-lo i he trobat un petit tresor

A la pàgina 518, com si fos un punt de lectura, hi havia una entrada del Cine Euterpe intacta. El cine Euterpe de Sabadell ja no existeix. L’entrada està segellada amb una data en tinta blava i s’hi pot llegir: “31 de Marzo de1970”!

“…. Com és llarg d’esperar/ un alçament de llum en la tenebra!””, diu el poeta en aquesta pàgina.

Era, doncs, l’any 1970 quan l’Espriu i jo anàrem al cinema. Què devia pensar llegint aquest poema? L’any 70 encara era de nit.

Euterpe