Ho hauria fet tot per tu. Hauria viscut a les catacumbes de París, hauria treballat al camp de concentració d’Auschwitz, hauria mort per tu. Els paradisos artificials de Baudelaire haurien sigut menys addictius i la terra promesa de Yahvé menys desitjable que agafar-te de la mà; mai no l’hauria soltada. Tu emanaves la llum que hauria envejat el mateix Inti. Un bes teu em feia recordar els millors versos de Neruda. A l’interior dels teus ulls es trobaven els canons d’Espronceda i el verd de Lorca; amb ells em miraves i feies que el temps s’aturara. Sense les teues carícies mai no hauria descobert l’Atlàntida, l’Olimp, Icària, Oz… El teu riure alegrava el mateix Kierkegaard. La teua veu fou el més gran que mai no va poder escoltar Bethoveen.

Tu ja no hi ets. Ells tampoc hi son, com tampoc hi seré jo. Però he sigut… Amb tu.

Ràpid, ràpid. Les 19:00. Buf! Quina em poso la vermella o la negra? Va, que en mitja hora ja vindrà a buscar-me! La negra, que em ressalta més l’escot. .” Love is in the air, nanananana”  Pantalons o faldilla? Faldilla. Avui toca ensenyar cuixa. Merda! El maquillatge? On és?  Les 19:15. Les sabates? Hum… Aquestes no, que l’últim cop em van fer butllofes. Millor les roses.  Els sostens. .” Love is in the air, nanananana” La colònia, la bona. Maurici, Maurici! Serà una gran cita. Coll de sabates, quin mal! Les 19:29! Una mica de perfum. Estic boníssima! Les claus, les claus. Ai el rímel! Ara sí que ja baixo.”Love is in the air everywhere, I look around ,Love is in the air ,Every sight and every sound”. M’assec al banc de la porteria. Em trec les sabates. Han passat dues hores i res El trucu. El  telèfon del Maurici no deixar de repetir-me  El móvil al que llama esta apagado o fuera de cobertura.

Madame Bovary

Abans d’anar a dormir, aquesta nit, quan estiguis estirada en el llit, relaxada, i ja mig adormida, vull que pensis amb mi. Pensa amb mi i imagina que pots volar. Que no peses res i que si vols pots flotar en el aire amb tota tranquil·litat. Et sents segura i tranquil·la. Pots volar i deixar enrere tots els teus problemes i preocupacions. Imagina-t’ho. Que gran sensació, no creus?

La pròxima vegada que em vegis recorda aquesta sensació i així voldràs dir-me la veritat. Perquè quan dius la veritat et treus un gran pes de sobre.

Jo et diré “Hola” i et sentiràs com una ploma. Lleugera, ingràvida, gairebé inexistent…

Pensa en el que t’he dit. Vola.

Rosita Roja

El silenci de l’habitació va aconseguir paralitzar els seus pensaments. Únicament hi havia al centre una taula i dues cadires. Les seves parets fredes i un trist color gris era l’únic que acompanyava el mobiliari. Escoltava el ressò de la seva pròpia respiració i els batecs del seu cor eren constants i ferms. Mai hagués imaginat estar asseguda en un lloc com aquest. Va intentar posar les mans damunt la taula però el dolor als canells ja era gairebé insuportable. La porta es va obrir lentament. Va entrar el mateix home que feia tan sols uns minuts l’havia portat fins allà. Es va acostar cap a la taula, la va mirar i va deixar una fotografia. Ella va observar la imatge detingudament. Era una jove parella: ell noi portava una petita maleta i la noia un preciós ram de roses vermelles. Va intentar recordar on els havia vist abans.

Vanjor78

Avui he vist el llibre de poesia de Salvador Espriu d’Edicions 62, que fa molts anys vaig comprar, a la part alta de la llibreria de casa. M’he posat a fullejar-lo i he trobat un petit tresor

A la pàgina 518, com si fos un punt de lectura, hi havia una entrada del Cine Euterpe intacta. El cine Euterpe de Sabadell ja no existeix. L’entrada està segellada amb una data en tinta blava i s’hi pot llegir: “31 de Marzo de1970”!

“…. Com és llarg d’esperar/ un alçament de llum en la tenebra!””, diu el poeta en aquesta pàgina.

Era, doncs, l’any 1970 quan l’Espriu i jo anàrem al cinema. Què devia pensar llegint aquest poema? L’any 70 encara era de nit.

Euterpe

El silenci s’havia instal·lat dins seu com un virus fatal. La Glòria no gosava obrir el llum, ni córrer les cortines, no gosava sortir del llit i menys, al carrer.  Els embolcalls dels bombons s’amuntegaven sobre el terra sense que a ningú li importés. Només podia continuar menjant-ne un darrera l’altre, sense  pensar, submergida en un estat absent del que no es volia recuperar.  Cada cop se sentia pitjor i una pregunta li ressonava dins el cap: -“Per què viure, si no puc menjar el que més m’agrada?”.  La Glòria, immersa en el seu món,  temptant la seva obesitat, no era capaç d’afrontar el repte de canviar el seu ritual diari.

Un 23 d’abril, la caixa de bombons va caure al terra sense fer cap terrabastall, mentre el millor dels seus somriures aflorava en l’expressió de la Glòria que havia aconseguit el que més havia desitjat: una dolça mort.

Marblau

Havia estalviat durant mesos per pagar aquell viatge, i quan vaig reunir els diners, un amic del meu germà em va aconseguir els papers per embarcar. El dia abans de marxar em vaig acomiadar de la família i els amics. La mare em va donar una bosseta amb fulles de osang per protegir-me durant el viatge. L’avi em va dir amb ulls plorosos que el pare estaria orgullós de mi. Els meus germans em van abraçar emocionats i una mica envejosos de que fos jo, el més petit, el que emprenia aquella aventura.

Aquella nit vaig anar sol fins la platja on m’esperava el vaixell. Em va estranyar que ens fessin embarcar de nit i que ens prohibissin portar res més que una motxilla. Quan vaig trepitjar la coberta, una vintena de nois arraulits al terra em van mirar amb cares de por i fred…

Seguir recte o tombar a l’esquerra? Tombar a l’esquerra. Li feia gràcia pensar que en deixar enrere l’enforcall una altra imatge seva hauria decidit seguir recte, potser a un altre pla no perceptible. Això ho feia a cada cruïlla, nus, desviació o cantonada i després de 15 minuts dibuixava tot un entramat de trajectòries de diferents colors definides en plans que sempre el tenien a ell i les seves decisions de variable i que, superposades, creaven allò que ell anomenava el “Metro del Jo”

A la línia 3 mirava aparadors, a la 7 era a un cafè, a la 13 és perdia dins els ulls d’una estranya. Ell, però, sempre viatjava a la 1, la sensible; mentre es preguntava si d’altres vagons no serien millors. Era aleshores quan tornava al joc de les notes mentals. Nota mental: “Comprar màquina de diapositives. Res millor per canviar de pla.”

El formigot

Fa molt i molt temps, tant que fins i tot els més vells no ho recorden, una colla de nens va trobar un camí alegre i segur que els duia del poble a l’escola. Al principi hi passaven quatre, però poc a poc, any rere any, més i més nenes i nens feien drecera per aquest màgic camí, que creuava fàcilment la riera i els portava entre flors i cultius, farigola i romaní, cada matí cap a escola.

Vet aquí que pares i mares també començaren a passejar amb els més petits pel camí, i així més i més gent del poble en gaudia, tot passejant el ca, o els més agosarats fent jogging.

Un bon dia, quan els nens feien vacances, el camí s’entristí i se’n va anar. Ara, quan arribi el dia de tornar a escola, per on passaran tots aquests nens, fills i germans de tots els nens que, al llarg de vint anys de la meva memòria han passejat i corregut, a peu i en bicicleta pel camí que ja no hi és?

Si algú en té notícia, per favor digueu-ho ben alt, a molts ens agradaria tornar lo a trobar!

El Caminant

Començava el dia malament. Mai havia sigut supersticiosa però just aquell matí, al posar el peu descalç al terra i sentir la fredor intensa de la rajola, va comprendre que tot aniria malament. Va recollir-se el cabell sense esma, com desestimant qualsevol possibilitat de tenir un dia feliç. A fora el carrer respirava un aire fred i humit i els núvols es projectaven amenaçadors sobre les cases. I a sobre plourà!- exclamà enfadada. El fred de la rajola. El fred del carrer. El fred s’havia instal·lat dins seu. Va pujar al bus trista i va seure al costat de la finestra, amb el front recolzat al fred del vidre. Com si així volgués acabar de submergir-se en el glaç d’aquell dia. De sobte la ràdio del bus va fer ressonar More than words, la seva cançó preferida. I la veu dolça de la periodista que convidava a escoltar-la trencà el gel. Aquell prometia ser, sens dubte, el millor dia de la seva vida.

Sol d’Agost