El brogit ensordidor havia esdevingut un silenci fred, distant, amb la seva respiració entretallada com a única acompanyant. Es va apropar sigil·losament a la porta. No sabia ni què fer ni què pensar. Va deixar amb molta cura el mòbil perquè la tremolor de les mans no li fes caure. El llum estava apagat, així que tan sols es guiava per la poca claror que entrava per la finestra que tenia al davant. Va enganxar amb molta cura l’orella a la porta. Semblava sentir-se un murmuri i un fregadís de claus a terra a l’altra banda. Estava tan nerviosa que les ganes de plorar l’aclaparaven. L’olor que traspassava per l’escletxa de la porta era molt peculiar, barreja de flors seques amb, probablement algunes restes de menjar. El crit de l’altra band la va treure de la seva concentració i, sense poder evitar-ho, li va lliscar una llàgrima.
Vanjor78