A la llum del capvespre li agradava d’anar a passejar pel jardí, agafada de la mà del pare, sentint al seu costat la seva presència forta i tendra a la vegada.
Quan passaven a la vora dels tarongers li demanava que li abastés una fruita, ell estirava el braç, la collia, la hi oferia i ella la pal·ladejava calenta encara pel sol de la tarda.
Però el millor era quan arribaven al gronxador i ella s’hi asseia mentre el pare li anava donant petites empentes que feien que se sentís com volant per sobre dels arbres del jardí.sentint el vent a la cara.
“T’ensenyo de volar” – li deia tot somrient
I el vent besava la cara i els cabells de la nena fent-la sentir com un ocell cel enllà.
PSEUDÒNIM: Mafalda
M’ha agradat molt aquest petit relat. Felicitats Mafalda 😉