Escriure’m és com acariciar-me.
Quan escric em despullo de fora endins, arraconant una capa rere l’altra. Infiltrant-me poc a poc dins de les estructures toves del meu ésser fins arribar a veure’m tal i com soc, anatòmicament parlant. Deixo que les neurones poètiques, no pas les biològiques, s’encarreguin elles d’agafar les regnes de cada descàrrega vital. Així, suaument, navego per la sang que em porta a indrets amagats del cor que no sabia que patien o sentien. M’he arribat a capbussar dins aquesta sang tant vermella d’emocions i he trobat algunes llàgrimes incapaces de dissoldre’s, de tant d’oli de tristor que desprenen.
Crec que no voldré tornar a sortir per veure el meu rostre i perfil dins del mirall. Prefereixo romandre en aquest aixopluc i anar escrivint per buidar la ment i, ben aviat però no ara, tornar-la a omplir de vida.
BATEC