El sol marxa, un dia més. Es pon darrere l’horitzó del mar, on es reflexen taronjes, roses i vermells els seus raigs. Imagino que ets al meu costat, de peu sobre la sorra, agafant-me la mà. Que em mires amb aquells ulls mel, fent-me sentir de nou que sóc l’única persona del planeta. La brisa et despentina els cabells, i a cau d’orella em dius que aquest moment és etern. Prefereixo imaginar-te a acceptar que ja no hi ets, i que no tornaràs mai. Em faria massa mal. Sé que vas marxar sol perquè vas voler. Sé que necessitaves fugir de tot allò que t’havia fet tant mal. Aquell últim “t’estimo” se’m ha quedat clavat al cor per sempre, encara que no sé si ho deies de veritat, o ho deies per fer més suau la teva marxa.
Tot i axí, les ones del mar seguiran sent el nostre refugi, un indret on el temps mai haurà passat.
Pseudònim: Katmandú