Sóc a casa, envoltada pels meus germans, que no paren de fer xivarri. Miro d’amagar-me en algun racó, però és difícil, en aquest espai tan petit on vivim.
Ara sento la mare, que arriba cansada, però contenta de veure’ns. Porta el sopar. Els meus germans se li llancen al damunt i jo m’espero que es retirin per fer-li moixaines i menjar el que han deixar per a mi.
La mare m’ha dit avui que aviat haurem de marxar de casa, que ja som grans. Hem de començar a fer el nostre camí tot sols, diu.
M’atanso a la vora del niu i miro els arbres veïns, el Parc Central i els humans que caminen per aquell camí serpentejant que va d’est a oest. Sembla mentida que aviat els podré sobrevolar jo, tota sola, deixant-me portar pel vent i la sort.
Pseudònim: Merla Bou