Repartint-nos per l’espai, ni les ombres poden salvar-nos. Has cremat la innocència, incendiat la paciència i degollat els meus llavis. Per això romanc muda davant de l’ensordidor silenci: l’últim que resisteix en aquesta habitació (del qual tu n’ets autor). No m’ha fet mal disparar les flors d’agost, però curiosament les mans segueixen tremolant d’horror al veure’t. I la frustració augmenta per moments a l’estar entre la multitud i no destacar per estar trencada: boja a trossos. Suposo que no sóc l’única mig-esvaïda. Passa el temps i és exasperant no trobar-me. Així que m’emporto llàgrimes i algunes cartes d’amor i em preparo per arribar a l’aire. A l’eteri aire d’abril. Trobo a faltar respirar més del que creia: és assimilar que cada dia m’allunyo més de fer-ho.
Pseudònim: Mockingbird