Assegut dalt de la penya on la infantesa va conèixer el somni, el castell es tenyia del roig de l’albada. En terra de carrasques discretes i pins d’agulles verdes, et vaig veure aparèixer entre la remor de les branques. Sota meu, pel sender sense rumb que teixia una tela perfecta feta de roques, de silenci i d’ànimes dels homes que van escriure un bocí de la història. En eixes roques vermelles, en eixe racó del temps, on antany vam ser dos cors que bategaven amb l’escalfor de la vida que ens volia per a ella. Deu lustres més tard, t’hi vaig tornar a veure i em vas mirar de nou. Em vas regalar un darrer esguard, només per a mi, i vas acariciar la roca amb els teus dits. Altra volta, et vas allunyar pel sender de pedretes fins que la fressa del teu pas es va fer petita. Et vas girar, vas alçar la mà i els rajos del sol et van pintar del color dels somnis passats.
Pseudònim: Ginkgo