Una lleugera brisa separa els meus cabells, acompanyant-me en el camí de tornada a casa, reforçada per l’empenta d’una mirada neta, discreta i un xic d’amagades. Seiem al mateix banc mirant tots dos cap a la muralla, entre la timidesa de dir-nos alguna cosa o restar en silenci sense mirar-nos la cara. Els músculs encongeixen les cames pels nervis i la curta distància, la tremolor d’un instant que sembla que mai s’acaba. No sé com iniciar una conversa i la por m’envaeix l’ànima, i si la teva veu es torna tosca, esquerpa o llunyana? Així que opto pel silenci dels llavis i el crit silenciós de les ganes, m’aixeco amb la prudència de no tocar ni un pessic de les teves cames, dient-me a mi mateixa que potser demà serà la nostra tarda, qui sap si la llum que tenyeix de colors el monestir tornarà demà com a testimoni de l’amor que sentim l’un per l’altre.
Pseudònim: Atenea-Nike
Molt bò!!!
M’encanta mig poema mig prosa, preciós
Precioso!! Mañana será su tarde?…
No té cap sentit que es faguin votacions ara..Els escrits que va escollir el jurat per sant jordi son els que valen, ja que aquesta votació feta per el públic careix de valor, al final guanya el que és més pesat demanant als seus amics i familiars que el votin. Es veu de lluny. I aquest el trovo simple, no em transmet res. Salutacions. Antonia.