Com fils invisibles teixeixen les relacions humanes. Bastida que estructura la societat però a la que escapen molts punts de fuga. La persona del tren en defuig. Asseguda al meu davant s’observa al reflex del vidre: cabell curt amb els laterals rapats, roba ampla i una arracada a l’orella esquerra. No vol definir-se en cap dualitat d’home-dona. Tampoc vol crear un nou calaix per la seva persona. Només vol tensar un fil de normalitat i potser trencar-lo. Tanmateix, no sé si és conscient que aquest fil que estira lliga indefectiblement a tota la construcció imperceptible en la que ens movem. Potser el tren descarrilarà o potser només s’aturarà. Però tota causa és seguida per un efecte.
Pseudònim: Nijmegen