Ens trobàvem abatuts. Morts de cansanci. Perduts, endormiscats. Ni el cafè em podia despertar. Era fosc, era tard. La pujada cada cop era més empinada i altre vegada no sabíem que hi havia al final. Gairebé no quedava benzina No veia res però amb tot el valor, vaig trepitjar amb totes les meves forces l’accelerador. Però no m’havia equivocat pensant que les rodes tornarien a lliscar. S’ ens havia punxat una roda feia estona i no podia baixar perquè s’havia trencat el fre de mà. Vaig apretar l’accelerador per útim cop sense cap esperança i el cotxe va avançar! Cada cop ho feia amb més força i insistència. Al arribar a dalt vaig seguir apretant l’accelerador pensant que era un camí, però era fosc, i jo no hi veia res. Em vaig equivocar. Era un precipici. –Déu m’empari vaig cridar!!!!!- en aquell precís moment, la llum de l’habitació es va encendre. Era la mare d’en Jaume que el cridava per dinar. Demà s’inventaria un altre història per a seguir jugant.
Pseudònim: Safefa