Els meus peus van començar a córrer desenfrenats pels carrers d’aquell poble estancat en el temps. El meu cervell era un bullici de frases en imperatiu, que esclafaven sense pietat a totes aquelles idees en condicional i somnis en futur. Notava com el meu alè s’accelerava, fusionant-se amb l’aire gèlid de la nit. Quan per fi vaig arribar al cim del turó, em vaig deixar caure a la gespa fresca, tremolant, sense forces. I així, vulnerable, tombada de cara al cel és quan vaig poder començar a omplir els pulmons i buidar la ment de tot allò que m’oprimia, mentre les llàgrimes queien per les meves galtes. I quan finalment van desaparèixer, els meus ulls van enfocar la imatge d’un cel infinit amb petits llums intermitents. Aquells que tu em vas dir que eren la pomada a tots els mals, però a la qual pocs cops m’atrevia a recórrer des que vas marxar.
Pseudònim: Ilargia