Un dia l’Anna em va trucar -ara deu fer tres o quatre mesos- i feia molt de temps que no parlàvem, per dir que estaria bé que em fes les proves de l’hac-i-ve. Tot l’embolic provenia del seu ex, aquell paio que deia que era advocat i només era un brètol sense escrúpols. Feia temps que no sabia res d’ella perquè no l’havia telefonada des d’abans de la seva operació, vaig dir-li que no m’havia assabentat de res (vaig prendre’m una petita llicència) i que em sabia molt de greu el que li havia passat (m’ho va dir l’Aurèlia, la seva germana petita, la nit en què havíem sortit d’amagat i vam beure, i després es va encaparrar que ho féssim allà mateix a l’escala dels seus pares). L’Anna i jo vam estar a punt de casar-nos (vam viure junts quasi deu anys) i tot se’n va a anar en orris quan es va emprenyar per una nimietat, aquell episodi insignificant amb l’alumna d’intercanvi de qui no vaig aprendre’m mai el nom (se’n deia Siobhan). Li vaig dir que m’ho faria mirar, que no es preocupés. I no, no m’agrada dir mentides, em sembla un despropòsit.
Pseudònim: E. Pijoan