Em perdono per odiar-te pare… era molt petita quan em vas abandonar. No et recordo… no sé que és ser la teva filla ni quins sentiments hauria de tenir cap a la teva persona. Només sé que ens vas deixar… La ràbia i el dolor van fer-se lloc al meu petit cor i han crescut amb mi oferint-me la companyia que tu em vas negar.
Em fa mal pare… perquè et detesto sense haver-te gaudit, perquè a l’escola era la nena que el seu progenitor no estimava, perquè quan feia alguna cosa que incorrecta em deien que érem iguals…
No em coneixes pare, però si ho fessis podries veure que sóc intel·ligent, forta i valenta; en podries estar orgullós com jo ho estic.
No et conec pare… i , per això, et dono les gràcies… sóc qui sóc perquè tu ets qui ets.
Pseudònim: “La nena de les ulleres”