Sabia que aquest dia arribaria, simplement era més fàcil esborrar-lo del calendari, oblidar-lo, ja ho afrontaré quan arribi el moment, pensava. I així funciono, deixo que la vida m’arrossegui, a vegades massa ràpid, a vegades transportant-me sense previ avís a un adéu, a vegades capritxosa.
Que la vida m’arrossegui, o potser la cinta porta equipatges aquesta vegada. Els dos la miràvem, ell somiant pujar-hi i jugar, jo sentint que aquella maleïda cosa no s’enduia maletes sinó part de mi i no s’aturava, la vida no s’atura. I ell m’agafava de la mà, juganer, viu, explorador incansable, el meu príncep, el meu músic de carrer, inconscient al comiat.
Avança però no deixa de mirar-me, el vaig veure néixer i ara marxa, el meu cor a la seva butxaca, petites passes que deixen enrere el nostre joc etern: Tieta! Jo sóc el Joan i tu la Marieta val?…estàs preparada? No, no ho estic, vull que s’aturi la cinta, les llàgrimes, i mai el teu somriure. Però ja no em veus, no et veig.
Fins sempre petit gegant, ens veurem a l’Argentina
Pseudònim: La tieta