Agafa empenta. Puja, ja fa temps que amb alguna aturada, carrer del Carme amunt. Va complint llistats, encadenant rutines. Li agrada la serenor de les fites acabades. Trenca la merla les seves cavil·lacions. Vacil·la. Li espanta ser, ara que pensa, en l’últim dia de feina. Son les últimes cartes les que transmet. Ha recorregut el poble de punta a punta, l’ha vist canviar i s’hi ha relacionat, tal Hermes, transferint missives. Ha vist com s’accelerava la comunicació, desplaçant un temps més acollidor i, també, més opac. Ara és ell el desplaçat. Sap que la vellesa li gangrena el cos lentament. Ho nota. Dibuixa un somriure al rostre, ja fa temps que hi ha més gent allà que no pas aquí. Més por li fa el temps, sense fites, que s’apropa. Arromanga les recances, s’empassa les inquietuds quan el saluden. És el caliu humà tot el que s’enduu.
Pseudònim: Auró