No la rento. No la vull rentar. La deixaré tal com l’he trobada, mentre regirava armaris i calaixos i em sortien al pas mil i un objectes que havien estat teus i que, en veure’ls i tocar-los, em retornaven una miqueta de tu. Com jo, ells també s’han quedat orfes. No la rento. No ho faré fins que el temps esvaeixi l’olor o fins que jo la xucli tota a còpia de refregar el nas en aquesta peça de roba, un petit tresor amb la teva flaire que poc a poc entra dins meu i em colpeja el cor, em trasbalsa l’ànima i m’afluixa les llàgrimes. Incontrolables, rellisquen galtes a baix i humitegen la seda d’aquesta brusa. No vull esborrar aquest polsim de vida que m’apropa a tu ni desfer aquest lligam invisible i eteri que em fa creure, si tanco els ulls, que encara ets al meu costat. La teva olor, com una dolça besada, m’acarona el cor, tan buit i orfe des que tu no hi ets, mare.
PSEUDÒNIM: MADUIXA