El morenot alt i ben plantat li havia somrigut en pujar a l’autobús. A ella! Ara, ell seia darrere seu. No hi havia més passatgers, només una vella roncava dues files més endavant. Reflectit pel vidre de la finestreta, el veia moure els llavis xiuxiuejant paraules dolces. Li deia que era bonica, la seva princesa, i des que l’havia vist, sabia que eren l’un per l’altre.
El cor de la dona bategava com un timbal, feia anys que cap home no li feia cas i, menys encara, li dirigia paraules tendres. El cap li deia: “Analitza!, que les coses són com són i no com voldries que fossin. Recorda que quan no m’escoltes, l’espifies.” Però les entranyes li cridaven: “Ara o mai!”.
S’aixecà, enardida, i tot girant-se li abocà: “Jo també t’estimo!”. L’home la mirà amb ulls espaordits, sobretot quan ella caigué rodona en adonar-se dels auriculars del mòbil, que connectaven la veritable destinatària de les paraules d’amor amb el morenot alt i ben plantat.
PSEUDÒNIM: Colibrí