Va obrir la porta lentament, no volia que res despertés la seva filla i abans d’acostar-se al bressol va mirar amb complaença tota l’habitació, els prestatges plens de joguines, l’armariet de color blanc amb dibuixos a les portes… va fer un profund sospir de satisfacció i es va atansar molt a poc a poc al bressol. La nena com si pressentís la presència de la mare va obrir els ulls, uns ulls de color de mel, rodons molt rodons. -Que bonica és!- va pensar la mare i mentre l’acariciava no va poder evitar recordar tot el que havia lluitat per tenir-la i la nena com si volgués expressar el seu agraïment va començar a bellugar descompassadament braços i cames. Ella li va agafar les manetes i les va omplir de petons. Aleshores la nena li va fer el millor regal que podia fer-li. Entremig dels llavis carnosos, petoners, suaus, de seda.. va aparèixer: la rialla.
PSEUDÒNIM: Agost