| La dona va entrar brusca i malcarada. Portava a la bossa allò essencial. La va col•locar amb l’abric a l’única butaca lliure del seu espai i va sortir sense dir ni piu, ni tan sols em va mirar. Hores després arriba el company, endormiscat però animat, al llit amb rodes i la dona atenta. Cabells llargs, blancs i arrauxats, bata oberta pel cul. Això ens agermana. Venim tots dos del quiròfan i compartirem nits de gresca: roncs, molles, tubs, agulles i provetes. Als dos dies ens acomiadem. Ella ja em mira i somriu fugaç. Ens hem cuidat l’esperit. Adéu, company, que la passis ràpida i lleu, que puguis tornar a la Vida. L’Amic de l’Enxaneta |
Casi tres años
| Deja, olvida. No viste el daño que te causó. Tú ya pasaste por eso y sabes cómo duele. Porque no haces borrador y cuenta nueva. Ya saliste de aya creaste una nueva vida en otro lugar, ya está, déjala ir. Cómo podemos hacerte ver que ya no le importas, si aún se acordara y te seguiría queriendo como tú a ella, se la hubiese jugado, hubiera cogido un tren y te habría venido a buscar donde estuvieras, pero no lo hizo y ya es tiempo que lo aceptes. No toda tu vida estarás detrás de alguien que ni se acuerda de ti. Tienes más gente que te quiere, pero no lo ves. Estás cegada por la tristeza de tantas cosas, que ya no ves lo bueno. No escuches nada más que tu corazón, al fin y al cabo es lo único que te aguantará cuando los que prometen no cumplen. Saca el gris y píntalo del color que se te cante y si quieres brillar, brilla y a quien le moleste que se compre unas gafas de sol y deje de molestar. Porque si ella te amaba no te habría hecho eso. Apolo |
El vestit de núvia
| La noia mira el senyor que li han triat perquè comparteixi la seva vida i se li escapa una llàgrima. La mare li ensenya el vestit que lluirà al casament, el mateix que va portar ella i també l’àvia. Encara té unes setmanes per aprimar-se i entrar dins d’aquella peça tan especial per a la família. Arriba “el gran dia” i el vestit sembla haver encongit, és impossible celebrar la boda. La cerimònia s’ajorna, els convidats marxen i la núvia somriu davant del pastís, disposada a menjar-se’l tot sencer. Clara |
La mare
| Sóc a casa els pares sopant a la mateixa taula on els vaig dir que m’anava a viure amb ell. Al mateix lloc on vaig plorar quan no em van entendre. Prenent el cafè en la mateixa tassa a través de la que els vaig veure plorar a ells quan els vaig dir que marxava aquella nit. Allargo el cafè tant com puc, parlem de tot i de res. Ningú plora, però tampoc riu. La mare s’aixeca i em diu: -T’he preparat l’habitació per si et vols quedar. Flora |
Expectació
| Els familiars dels passatgers del vol AF321 fa massa estona que esperen rere la barana. Impacients miren el mòbil esperant algun missatge que anuncïi que ja han aterrat. Els seus somriures es van esborrant, les pancartes es van plegant, els rams de flors pansides van caient. L’ultim missatge rebut diu: “El motor fa un sorollet”. Marina |
Hazelnuts
| I hold my hand up to the sun, looking at the light that slips between the spaces of my fingers. The warmth is ever so familiar, like when I was ten playing with my cousin on the broken up cobblestone floor of the main street in that tiny little town. I wonder what happened to that big white sheepdog? And oh, the way we would get scolded for dragging in the street dust! Our only worries staying out of the heat and the amount of hazelnuts we could eat before we’d get called for dinner. The sun kisses my hair, and I think I see a glimpse of that old white dog. “Yeah” I think. “Life’s finally good again.” Summer |
Rutinas
| Cada mañana me levanto y doy paso a mis rutinas: café, conduzco hacia el trabajo, paso por las mismas calles y la misma carretera y con sus mismas curvas. Las estaciones me emocionan con el cambio de matices, de colores, de luz… Hay días que llego al trabajo y me pregunto: ¿Cómo he llegado hasta aquí? Soy incapaz de recordar. Siempre me inquieta esta sensación. Hay días en que mi foco está dividido entre la conducción y la radio. Otros, decido lo que me exige la carretera: giro a la izquierda, giro a la derecha, frena… Finalmente hay días en los que me pregunto: ¿qué pasaría si…? Esos son los que me asustan. DBanyolas |
Volar
| Migrar. Moure’s. Volar. Volar com volen els ocells als poemes o a les cançons, en cels blaus i amb el sol de fons. Se sent una cançó dolça. Volegen els ocells, migren, com a estratègia de supervivència, es trenca la il·lusió escrita pel poeta i la pintura es separa del llenç. Van els ocells en busca d’una nova llar. Abandonen el niu, creixen. No tots hi arriben. Aixequen el vol amb el vent a favor, ràpidament i altres es congelen pel fred. Descansen exhaurits, busquen abric i tornen a caminar. Migrar, moure’s en grup, en solitud, amb ales grans o petites, amb ales ferides o sense ales, a vegades nedant i altres, simplement, movent-se. Vol alt, vol ràpid, vol lent. Vol. Migrar, moure’s, deixar la bandada, deixar la casa. Perdre’s, de vegades, trobar se, sempre, transformar-se, mutar. Anar-se’n, però sempre ser – hi. VR |
Cartas bajo la puerta
| El viento entraba por la ventana y el canto de los mirlos distraia mis ratos de escritura, pero nada impedia que siguiera escribiendole cartas donde mis palabras se deslizaban sobre el papel, acompasando los versos y sonetos que le dedicaba. Lucia una blanca camisa ceñida a su piel y bajo ella se dibujaba su desnudez, solia caminar sobre la hierba, descalza y sintiendo el suelo humedo bajo sus pies, le gustaba sentirse libre y sentir las caricias de la hierba alta al caminar y alejarse hacia el rio, donde sentada sobre una piedra, miraba correr el agua y al hacerlo dejaba su mente volar. Yo la observaba desde la ventana, me llenaba el alma su libertad henchida de amor y con el pensamiento libre y solia escribirle, cosidas palabras de amor… AmadbamA |
El sentit de vida
| Un dia, un savi va preguntar a un nen: “Quin és el sentit de la vida?” El nen va somriure i va respondre: “El sentit de la vida és com un joc de puzles. Cal trobar les peces adequades i unir-les per crear una imatge meravellosa.” El savi, impressionat per la resposta del nen, va comprendre que la vida és una combinació d’experiències que ens ajuden a descobrir la bellesa i la màgia del món que ens envolta. Paititi |