| Migrar. Viure a Sant Cugat és un regal que m’ha fet la vida. Migrar. No oblidar d’on venim. Però alhora adonar-nos que a tot arreu hi ha història, cultura i persones que val la pena conèixer. Animar-se a provar sense prejudicis tot el que és possible. Aprendre català sense por d’equivocar-se. Migrar. Tornar a mirar el món amb els ulls d’un nen. Tot és nou per a ells. Tot és nou també per a mi. Ara, gràcies, Sant Cugat. ARBRE |
Saudade
| Parlem poc de la saudade que sentim de la família. “Saudade” és una paraula brasilera que vol dir trobar a faltar algú. És una forma bonica de demostrar amor o fins i tot d’expressar que t’agrada una persona i la vols veure una altra vegada. Mentre fem nous amics i sortim de festa, oblidem la saudade per una estona, però quan arriba un aniversari o un simple dimarts a la nit i és el teu sol, en moments senzills, es percep i s’entén què és la saudade. D’una broma que només tu i la teva germana entendríeu. De com se sent l’abraçada del teu pare. De l’olor del menjar de la teva àvia… Malauradament o no, em conforto en les noves llengües, en les noves cultures, en els nous dimarts a la nit. Malauradament o no, trobo nous motius per sentir saudade. Clara Ventura |
Duelo
| Sin siquiera saberlo me despedí, te fuiste y me quedé con la mirada detenida en lo que sería el último ápice de amor que recibí. Sostuve el vacío en mi pecho como si en algún momento lo hubiera habitado un corazón. No supe darle cabida a otro distinto, solo contemplé un duelo entre felicidad y tristeza al seguir habitando un lugar que ya no te conocerá más. 27 |
Encara no
| Encara no tinc paraules. Potser en algún lloc amagades a la meva lengua, les paraules que encara no se estan dormint. Cal treure les paraules que vaig aprenent porque em fan pesigolles a la boca. Son paraules inquietes anb ganes de coneixer el mon. Anomenar, organitzar l’experiencia, donar un sentir concret i tancat al present i mentrestant la vida volent manifestar-se tota salvatge. Mechi |
¿Soledad?
| Solo, así me siento. Siento que la soledad cada día se apodera más de mí. El saber que mi gente cercana en un futuro no estará me produce cierta tristeza, e incluso incomodidad. Estoy perdido en un mar de personas, que yo, desde mi punto de vista, veo que están acompañados y no aparentan lo que yo siento. Pero luego pienso: ¿Esto es verdad, es lo que verdaderamente sienten o es una máscara? En ocasiones tengo la sensación de que mis días pasan sin compañía, sin alguien con quien expresar mis sentimientos, pero luego reflexiono profundamente: en el fondo, no estoy tan solo. Mis pensamientos se contradicen, entonces ¿Cuáles son los verdaderos? Severin |
Tengo que salir
| -Buenas noches, pequeño. Tu abuela se quedará otra vez contigo, vale? -Pero mamá, no puedes salir esta noche- dijo el niño con la mirada triste y asustado -Por qué hijo, porque?- preguntó la madre – mamá, no lo sabes?, el monstruo -Que monstruo?- preguntó confundida -Si, el monstruo, ayer encontraron dos cadáveres en el lago – Hijo deben ser imaginaciones tuyas, como puede haber un monstruo? -Mama, ya lo han visto varias personas. Dicen que es como un perro gigantesco, negro como el carbón, que te puede matar con sus enormes garras, con sus colmillos afilados y con su mirada paralizante… -Son solo rumores que cuenta la gente- dijo evitando la luz de la luna – ahora duérmete, que tengo que salir, te quiero. perro swift |
il·lògic
| Hi havia una vegada fa molt temps, al planeta Terra hi havia un vuitè continent del cual mai no n’hem sentit a parlar. El continent era anomenat “giravoltats” Tot era il·lògic. Era tan il·lògic que les paraules per definir-les es van eliminar. Hi havia una nena que era totalment normal i lògica. Ningú l’estimava perquè era diferent. La nena va anar creixent sent cada vegada més odiada. El seu únic amic va fer milions d’intents perquè fos il·lògica, però no ho va aconseguir. Amb el pas del temps, el rei la va conèixer i la va trobar magnífica i així va fer que tots s’adonessin del mal que li havien fet i finalmenrt la van acceptar. “L’´harmonia desfà odis”. Wilson |
La Vida a Sant Cugat
| Sant Cugat, terra de tranquil·litat i qualitat de vida Poble de molta cultura i educació De poder econòmic i de força A Catalunya Sense oblidar els seus avis que ens van portar fins aquí. On, a la tardor, els arbres omplen els camins de fulles I a la primavera les flors ocupen tots els llocs A l’estiu hi ha una Plaça Octavià plena d’ alegria Amb un Monestir que ens porta aromes del passat Una gran Ciutat amb una sensació de petitesa El Pi d’en Xandri que carrega la història a Collserola Exemple de resistència i lluita ambiental A prop d`una Torre Negra envoltada de nens amb las seves bicicletes Un poble amb una seguretat sense comparació De portes obertes i que rp bé a tothom amb parcs per totes les direccions De barris vells i nous, en un contrast encantador Tot… A un pas de Barcelona Edu |
Matins…
| – Ep! Va! Lleva’t! No fotis més el mandra que farem tard a l’escola! – (silenci) – Ja t’has preparat la motxilla? Et poso l’entrepà i l’aigua a la butxaca petita i recorda que avui quan surtis del col·le has d’anar a casa l’àvia a dinar. Aprofita per fer els deures perquè després et vindré a buscar per portar-te a l’entrenament. M’ha dit l’entrenador que avui us fotrà canya perquè el partit del cap de setmana és decisiu. Ah, per cert, dissabte, quan acabeu de jugar marxarem a Girona a dinar a casa dels tiets que ens han convidat. Vaig a passejar els gossos i quan torni marxem. Trigo 10 minuts, i rentat la cara i les dents! I agafa’t jaqueta, que fa fresca… – Papa! Vols callar d’una *$%/* vegada! Que avui és diumenge! El trinxat de la Cerdanya |
Adéu
| Una nit trista, plou, fa fred, se’n va el llum… Ell i jo sols a casa, al sofà, amb una llanterna per veure’ns i esperant a que torni la llum. Un crit provinent del pis de dalt ens fa venir calfreds. Amb por, pugem a mirar què passa. Al cap d’un moment, una ombra passa corrents per davant nostre, sobresaltats ens donem la mà molt fortament. Segons més tard, un soroll passa per darrere nostre. La seva mà cau, em giro, ell estès a terra amb sang pel pit i l’assassí emmascarat darrere. Mentre ploro començo a córrer, al cap d’un moment un ganivet em travessa l’esquena. Adolorida, caic a terra. Ponche |