| Abrió los ojos. Todo estaba en penumbra, aunque por la izquierda emergía una luz tenue a través de una ventana. Giró la cabeza y unas sombras difuminadas pasaban raudas. Intentó hablar y no pudo. Quiso mover las manos pero las tenía atadas. Se desesperó y movió bruscamente la cabeza. Al momento, una voz a su lado susurró, «tranquilo Carlos, soy Alba, su enfermera, ahora aviso al anestesista». Se tranquilizó y al poco rato notó que le liberaban la garganta. «Todo ha ido bien, Carlos, en un momento pasará su familia», apostilló una voz grave que surgía de una presencia verdosa, cubierta con gorro y mascarilla. La oscuridad había dado paso a la luz. Prince Valiant |
Victòria magistral
| Un dia més, com tots els que recordo darrerament, faig un salt i caic amb el meu paracaigudes. Al voltant meu, molts altres com jo. Veig, a baix, diminut, el meu destí, un petit poble de cases de pedra amb una plaça al centre, envoltat de muntanyes i arbres. Aterro, em poso dempeus i començo a buscar alguna cosa per defensar-me. Obro un cofre, aconsegueixo la meva primera arma i benes per curar-me les ferides. El meu primer rival. L’elimino ràpidament. Després en venen més. La tempesta ens envolta. Cada vegada es fa més difícil sobreviure. Quedem deu. Quedem cinc. Quedem dos. Aquí ve. L’enemic es descuida i ¡pam! Blanc. I desapareix. ¡Victòria magistral! Una altra partida guanyada al Fornite. Ludito06 |
La inspiració
| M’agrada escriure a les cafeteries. Escric allí pel gust del cafè. Escric allí per l’olor del forneig. Escric allí pel remor de la gent. Escric allí per ocupar-hi un lloc. Escric allí perquè quan em miren, no jutgen el que escric. Escric allí per trobar-te. I, per fi, arribes. DCS |
El llibre
| Fa molts anys que estic al mateix prestatge. Però un dia em va agafar un nen de 13 anys. Em va començar a mirar, però, em va tornar a deixar. Tots els nens fan el mateix, no els agrado gens. Sempre estic vivint a la biblioteca de Sant Cugat. Miro per les finestres a veure si em veu algú, però no, i em quedo tot sol. Un dia inesperat, un nen em va trobar i només mirant la portada em va portar cap a casa seva. Em va començar a llegir i no va acabar fins arribar al final. Molt amics ens vam fer i mai em va tornar a la biblioteca de Sant Cugat. la ritmica |
Resiliència
| Mira, la veus? Fixa’t com es mou. De puntetes, però no perd mai el contacte amb el terra. Estén una cama endavant i fa una reverència. Aplaudiments. La llum li cau del sostre il·luminant la corona blanca que l’embolcalla. Estén els braços, amunt i avall, cop més ràpid. Aleteja com un cigne i s’enlaira. Gira sobre ella, tomba i s’impulsa de nou. No té pressa, perquè ella és el ritme. I torna a terra, elegantment, erigida i forta. Mira, la veus? Ara es doblega. Des de la cintura es rendeix a la postura més humil, però no s’atura. Se sent invencible, però no cau en la vanitat, sinó que agraeix, en silenci, la força que l’impulsa en cada pas, cada gir i cada caiguda. Ella estima el seu propòsit. Ella s’estima a ella. DCS |
L’ESPIA
| M’espia cada nit, des de dalt, enmig de la foscor. Avui té la porta entreoberta, i deixa passar un fil de llum. I jo la deixo espiar perquè avui tampoc puc dormir. Em sento sola en aquesta petita cambra, però ella em murmura que no me’n senti de sola, que la tinc a ella que m’escolta quan parlo, em calma quan ploro, em guia quan em perdo, i em canta fins que m’adormo. Però l’endemà, quan em llevo, ja no la veig. I només espero que es faci de nit perquè la lluna m’abraci vora el llit. DCS |
Gris
| Hi havia una vegada un noi de color gris. Vivia a un poble anomenat “Farbe”. Allà tothom era de colors molt vius com: blau, verd, lila, taronja, groc…però ningú de color gris. Tothom es reia del seu color i no volien jugar amb ell. Sempre arribava plorant a casa. Un dia, la seva família va decidir anar-se a un altre poble. Després d’hores en cotxe, van trobar un poble anomenat “Grau”. Allà tothom era com ell i tothom el tractava bé. Era un d’ells. De vegades no estàs en el lloc correcte, has de buscar persones que et tractin com et mereixes i et respectin. Isadora Moon |
OVNI
| Duermes a mi lado. Calvo, fofo, viejo. Yo no soportaría verme tan decrépita, por eso me tomé aquel bote de limpiametales y si no llegas a tiempo, me muero. Gracias por saber invocar el OVNI, yo habría dicho que eran las luces de neón del bar de abajo. Me está entrando sueño. Cuando esté dormida, me abducirán a su nave, y con eso tan complicado que me contaste sobre los viajes en el tiempo, tendré veinte años para siempre. Me fastidiará tener que disimular, pero nadie debe saber nuestro secreto. Por eso debo aparentar ochenta años, como me dijiste, incluso cuando me mire al espejo. No sé porque no quieres acompañarme, pero gracias, amor mío, siempre me encuentras una solución. CANTO RODADO |
CUBANITO SOY
| CUBANITO SOY Y ALEGRIAS VENDO Així es presenta quan el tronat local del Paral•lel aixeca el seu teló polsós. Surt sota els llums escarransits de l’escenari i canta cançons carrinclones, malgrat l’ indiferència de meuques i borratxos, l’única clientela que s’atreveix a entrar. Va arribar de la seva Cuba natal ja fa massa anys, ple d’il•lusions de triomf. Amb la seva veu de sucre i el seu ritme caribeny, deixaria curt al llegendari Machin! Els anys i la vida li han anat matant l’esperança. Abans, encara alguna dona li obria el cor i la bitlletera. Ara, ni per això serveix. El paradís somniat, ara ho sap, era la illa verda voltada d’aigües càlides, de nits de son i rom cubà… CÒDOL |
En memòria de la Gaby
| Somriure etern, ulls de foc encès. L’ànima valenta, un cor immens. Mare de dues, lluitadora incessant. Inspiració que en nosaltres creix. El càncer cruel no et va aturar. A les classes venies, la força al cap. L’amor per la vida et feia brillar, deixant una empremta en cada pas. Ara ets àngel, serena i en pau, però el teu record sempre viurà. Gaby, el teu exemple ens guia avui, ensenyant-nos que la vida és lluitar. La libèl·lula atrafagada |