Aquest matí m’he aixecat pensant que volia escriure un relat.Però he decidit fer un passeig.M’he endinsat pels camps de Can Trabal: la masia, prats verds i flors acolorides… quines aromes!!He fet la volta sota el sol i he aprofitat per entrar al bosc: pins alts, frescor per tot arreu.Caminant, caminant m’he impregnat dels flaires de primavera, de la verdor dels prats, de la llum brillant i el cant alegre dels ocells. Quin gust!Així que he canviat el relat per un passeig…

Mar

Era una vegada, un petit ocell anomenat Xispi que vivia al parc central amb els seus pares i germans. Un dia d’hivern, la seva família va emigrar a un país més càlid i es va quedar sol.En aquells dies de soledat, l’agradava estar prop dels nens de l’escola bressol.Un dia va observar que la nena més petita, la Clara, va plorar quan li va caure el gelat que estava berenant. Xispi, sense dubtar-ho, s’hi va apropar i va cantar una cançó.La nena va canviar les llàgrimes per un gran somriure.Xispi havia trobat la seva missió: “fer somriure als nens de l’escola bressol”.Els nens l’adoraven. Xispi havia trobat una nova familia; ja no estaria mai sol.

Roure

‘- No miris avall, mira l’horitzó.- D’acord.Com em tremolen les cames! No, no hi pensis! T’ha dit que miris l’horitzó.Vaja, aquestes muntanyes són magnífiques. I a la distància tots els cotxes són tan petits…Què estic pensant?! Per què estic aquí parat? De debò saltaré? 207 metres sobre el terra, què passaria si es trenca…- Preparada?-Sí!!!No! No estic gens preparat! Per què he dit que sí?-Tres, dos, un, va!..
Han passat sis anys d’aquell salt, però els meus sentiments eren tan vius, l’adrenalina era tan forta que encara puc tancar els ulls i recordar amb detall les sensacions de set segons del vol lliure. Set segons durant els quals la por es va convertir en excitació i gaudi de la llibertat.

Nina

I de sobte et sents sola. Una solitud dura, diferent i estranya. Una solitud que et provoca vertigen i una certa angoixa.I de sobte la vida et dona un cop, un bon cop, els teus pares ja no hi són, se n’han anat persempre. Aquella casa on tornar, aquella llar on et rebien amb els braços oberts, on sempre eresesperat, volgut, hi anessis guanyador o perdedor, aquella casa ja no hi és, no existeix, se’n vaanar amb ells. Ets orfe….i és que sents que ningú t´estimarà com abans, ningú et trucarà com abans, ningú hi serà comabans. Ningú mai t’esperarà amb tant d’amor. Mentrestant, estimarem, trucarem i esperarem els que encara hi són o vindran.

Tuki

Cada tarda, la Maria seia al mateix banc del parc. Era el seu racó preferit des de petita. Des d’allà, havia vist els estius plens de rialles, les fulles de la tardor ballant amb el vent i els hiverns freds amb nens jugant a tirar-se boles i fer ninots de neu.
Ara, amb els cabells blancs i el cor ple d’històries, mirava els infants que corrien pel mateix camí on ella havia jugat. Somreia. La vida canviava, però aquell banc sempre era allà, testimoni de tots els seus records.
Un dia, una nena va seure al seu costat i li va somriure. La Maria va entendre que el temps passa, però la felicitat es troba en els petits moments que es repeteixen.

Lluna de paper